El tren que cada dia saluda l’Oriol

BarcelonaÉs bonica, l’anècdota del maquinista de la línia de Súria que cada dia, en passar a prop de la presó de Lledoners, fa sonar la botzina del tren per saludar Oriol Junqueras. És una manera de rememorar quan ho feia per saludar l’alcalde de Sant Vicenç dels Horts en el moment que anava a portar els seus fills al col·legi. La història l’explica Roger Torrent poc abans de donar pas a les paraules de Junqueras, a la conferència tan especial que té lloc al Sant Jordi Club de Barcelona. El sistema és atrevit. Un holograma de mida real del president d’ERC apareixerà al començament i al final i els encarregats de cedir-li la veu i anar desgranant el seu argumentari polític seran el seu germà Roger Junqueras, Empar Moliner, Najat Driouech, Joan Ignasi Elena, Ernest Maragall i Diana Riba.

Entre l’auditori, a més a més de la plana major del partit, hi ha representants d’altres partits com Elisenda Alamany, Eduard Pujol, Carles Riera i Joan Josep Nuet. La platea és plena de gom a gom. Parar l’orella entre el públic és no parar de sentir comentaris i confidències en clau de les pròximes municipals, tan decisives als ulls de la gran majoria. Hi ha molts companys i amics del consistori de Sant Vicenç dels Horts, i a la majoria de les rotllanes s’hi esdevenen ironies sobre la recent constitució de la Crida. Les càmeres i els flaixos envolten Roger Torrent, Marta Vilalta, Sergi Sabrià i Gabriel Rufián. S’hi afegeix de seguida Pere Aragonès i després Antonio Baños. Comença a ser contundent la capacitat d’ERC per absorbir -o com a mínim seduir- rebotats d’altres partits polítics.

“A vegades les ganes d’arreglar el món són perilloses”, sento que diu Joan Tardà. A prop seu hi seuen Justo Molinero i Josep Maria Mainat. “A nivell municipal les perspectives són millors”, s’exclama en una conversa. Millors, això vol dir que en algun altre àmbit són pitjors. Marcel Mauri arriba amb Marina Llansana i quan Marta Rovira ja ha començat a parlar compareix Joan Puigcercós. La secretària general, enregistrada des de Ginebra, aposta també pel factor humà i se’n recorda del dia que va conèixer Junqueras, tot passejant per Ciutat Vella, i també de les decisives europees del 2009 i de la matinada del 2011 en què li va trucar per convèncer-la de formar tàndem amb ell.

Entre l’emotivitat i l’estratègia

L’emotivitat es barreja amb l’estratègia política al llarg de l’extensa conferència de Junqueras. L’emotivitat donada per la vida entre parets i barrots. Però també pel record dels immigrants del Vallès dels anys seixanta. Per cites tan diverses com la de Joan Maragall i la de L’edat de gel -“la pel·lícula que tant agrada als nostres fills”- o el record del dia que amb el seu fill Lluc van veure un Barça-Madrid amb disposició a alegrar-se si guanyava el Barça però també si ho feia el Madrid, cosa que faria feliç un amic de la família que és merengue fins al moll de l’os.