INDÚSTRIA

El telefilm, múscul decisiu (i atrofiat) de l’audiovisual català

L’Acadèmia del Cinema proposa debatre i reflexionar sobre les pel·lícules fetes per a la televisió

Quina és la personalitat dels telefilms? Per què són importants per a la indústria audiovisual d’un país? ¿Parlen del mateix que les sèries i les pel·lícules pensades per al cinema? ¿La seva audiència és especial en algun sentit? Preguntes a tenir molt en compte, sobretot en un espai mediàtic i creatiu com el català, en què les TV movies suposen una via d’expressió i de producció que no s’ha de menystenir. Els telefilms són el tema triat per l’Acadèmia del Cinema Català per a la tercera sessió de debat previ a l’entrega dels premis Gaudí, d’aquí dos diumenges. La seu de la SGAE va acollir aquest dijous l’acte, moderat pel cap de la secció de Mèdia de l’ARA, Àlex Gutiérrez, i que va comptar amb la participació de responsables de les quatre produccions nominades enguany al Gaudí al millor telefilm: Sílvia Munt i Àngels Masclans, directora i productora de Vida privada; Lluís Maria Güell i Albert Sagalés, director i productor de Vilafranca ; Pere Roca, productor d’ El nom, i Ferran Cera, productor de De la ley a la ley.

Va ser una xerrada gens avorrida ni previsible, amb encesos temes de conversa i sovintejades divergències. El primer tema rellevant el va mencionar Cera en relació amb l’elecció del personatge protagonista de De la ley a la ley : Torcuato Fernández-Miranda, home de confiança del rei Joan Carles i figura essencial de la Transició. “L’elecció va ser, en part, una adaptació a les necessitats de Televisió Espanyola, en temes que sabem que els funcionen i els interessen especialment”. O sigui, fer passar l’estratègia al davant de criteris més creatius. Güell, al seu torn, ho va contradir, i va esgrimir la necessitat de prioritzar el llenguatge i el relat a l’estratègia. Com a criteri fonamental per tirar endavant un telefilm, Sílvia Munt va destacar la connexió amb l’espectador, saber quines històries li interessen i l’enganxen: “Un bon guió, coses atractives per explicar i els impulsos personals dels personatges”.

Pere Roca, el més visceral i amb opinions més controvertides, es va afanyar a reclamar que els telefilms dialoguin més i millor amb l’audiència a qui s’adrecen. Una cosa que, a criteri seu, el teatre fa molt millor: “Treballem massa per a la política i les institucions i massa poc per a l’espectador”, va argumentar. Roca també va qüestionar els criteris de programació en graella que els canals utilitzen amb els telefilms. Van discrepar gairebé tots, incloent-hi Oriol Sala-Patau, nom important en la producció de ficció a Televisió de Catalunya, que era entre el públic i que va recordar que Vilafranca es va emetre el dia de la festa major del poble i El nom el dia de Sant Jordi, i que el proper 8 de març, Dia Internacional de les Dones, TV3 emetrà una producció especialment pensada per a la data. “Programar els telefilms com a esdeveniments pot ser una bona idea però no crea hàbit de consum”, va reblar Roca. I Cera encara va precisar més: “Si es produeix tan poc és normal que es programin esdeveniments en lloc de pel·lícules”.

Un altre tema delicat és l’etern conflicte del finançament. Munt va ser molt clara i crítica en aquest aspecte: “L’audiovisual és una eterna assignatura pendent. A Catalunya, el teatre gaudeix d’una tradició, una musculatura i un pressupost molt per sobre de l’audiovisual. No ho he entès mai”. Sagalés va coincidir amb Munt en el diagnòstic no especialment positiu: “La situació és cada cop més precària. Hem sigut precursors en aquest terreny però sempre depenent dels diners públics i últimament havent de complir amb terminis de rodatge esgotadors”. Sap de què parla: Vilafranca es va haver de rodar en només tretze dies.

Una vida massa curta

Més positiva va ser Àngels Masclans, que malgrat admetre que produccions faraòniques com Serrallonga potser no es poden repetir, creu que el telefilm continua tenint coses molt positives: “Pateix més financerament però pot proposar més risc i atreviment. Permet investigar nous creadors, formats i equips. I la visibilitat que li dona l’emissió a la tele pública incideix en una millor connexió amb el públic”. Sagalés hi va contraposar la frustració que suposa el limitat recorregut d’exhibició que tenen: “S’emet un dia, amb sort té bona audiència i ja està, s’ha acabat”. Sala-Patau no hi estava del tot d’acord: “Hi ha la possibilitat de veure’ls en xarxa, al servei a la carta d’internet”.

I van arribar també a un altre tema espinós: la gran competència de les plataformes digitals i la seva aposta tan forta i decidida per la ficció seriada. Sagalés va argumentar que és impossible competir amb els salaris que es paguen a Neflix, Movistar i Amazon, per exemple. Per matisar el problema i veure-hi un costat positiu, Güell va recalcar que TV3 fa una cosa intel·ligent: tocar temes pròxims a la gent, conèixer bé el seu públic i dialogar-hi -en contra del que Roca havia dit abans- perquè s’hi reconegui”.

Entre el públic també hi havia Camilo Tarrazón, del gremi d’exhibidors de cinema, que va donar un parell de dades i va fer reflexions interessants: “Si us conformeu amb aquestes condicions tan precàries que descriviu i els vostres telefilms fan un 20% de share, la situació no canviarà perquè ja li està bé a qui mana”. I va afegir: “Les pel·lícules dels Gaudí que haurà vist més gent seran sens dubte les vostres”. A tall d’exhortació engrescadora, Munt va desitjar que algun dia es pugui tornar a una situació més positiva per a tothom: “Amb la superació definitiva de la crisi i el retorn a aliances perdudes, potser podrem recuperar una normalitat que no hauríem d’haver deixat en el camí”. “Estaria molt bé deixar de sentir aviat el discurs pessimista d’Isona Passola als Gaudí!”, exclama.

EDICIÓ PAPER 18/05/2019

Consultar aquesta edició en PDF