A la casa del Peiró

Fa pocs dies el Julià Peiró passejava pel carrer Tallers de Barcelona i a l’aparador d’una botiga li va cridar l’atenció un disc de Lluís Llach de l’any 1969. El va comprar i se’l va endur a casa. El té sobre la taula del menjador, me l’ensenya i comentem la jugada. “La foto de la portada la vaig fer jo”, m’explica. Molts anys abans de La casa dels famosos, el mític programa de TV3 que roman a la memòria de tants, molts anys abans de les seves cròniques de la vida barcelonina nocturna al TN -al TN, sí! Quins temps aquells!-, el Julià va ser un fotògraf destacat, en especial del món de cançó i la faràndula en general. Va fer, per exemple, les últimes fotos a Nino Bravo, dos dies abans que el cantant valencià s’estavellés mortalment amb el cotxe. Gran amic de Julio Iglesias, un bon dia el cantant li va presentar la seva nova nòvia. Era Isabel Preysler, joveneta i tímida, i ell va ser el primer fotògraf que li va fer fotos. Se’n recorda com si fos ahir i esclata en una sonora riallada.

Des de sempre ha portat penjada l’etiqueta de cronista dels famosos, passejant una suposada frivolitat per allà on passava i escarxofat en aquell fraseig seu tan característic, l’entonació emfàtica amb què deia, posem per cas, “Som a Illa Fantasia amb Regina do Santos”. Parlant amb ell un té la certesa que aquesta fama se li enfum tres raves: “Els meus amics ho són amb independència de si són famosos o no”. Si alguna cosa té clara és que el que més li ha interessat ha sigut passar-s’ho bé, gaudir dels plaers de la vida terrenal i apropar-se tant com ha pogut als de la vida divina. Les parets de casa seva estan plenes de dones, de quadres i dibuixos amb cossos femenins, alguns discrets, d’altres més eròtics i picants. Entre elles, a l’habitació, hi sobresurt una bonica foto de la seva filla Mireia en una portada del 1970 d’ El Correo Catalán, un dels diaris on va treballar després de graduar-se a l’Escola de Periodisme de la Rambla. La vocació li havia brotat a dins de ben jovenet, també la pulsió artística vehiculada d’entrada per la il·lusió de la seva mare perquè fos concertista de piano. De fet, va fer quasi tota la carrera de música, però un rampell de descontentament li va fer abandonar-la quan la tenia molt avançada.

Acabada la formació treballa a Fotogramas, Garbo i Europa Press. Veient que amb la fotografia se’n surt prou bé, opta per fer-se ell mateix les fotos dels seus articles, un vessant professional que va anar creixent sol, i encara més quan algunes topades amb la censura li van fer descansar la màquina d’escriure i treure fum a la de retratar. Decisiva resulta l’arribada al Catalunya Exprés, on s’especialitza ja definitivament en la crònica nocturna de la ciutat. En plens anys de la Transició s’esdevé el que ell anomena el “ desmadre postfranquista”, l’explosió de llibertats, costums canalles i divertiment en contrast amb quaranta anys de misèria intel·lectual i castració vital i sexual. La noche de anoche, es diu la seva secció a la contraportada del diari vespertí. Després arriba El Periódico, on continua amb una secció similar des del dia del naixement del diari fins a mitjans dels anys vuitanta. I TV3, esclar.

El pas per TV3

A la recentment nascuda televisió pública hi va per continuar sent el cronista de la nit. Resulta curiosa la filosofia d’aquells inicis: és l’únic periodista dels informatius que apareix en pantalla a banda dels presentadors, esclar. “Des de la direcció de la casa se m’havia etiquetat de frívol i havia de quedar molt clar que el frívol era jo i no pas la televisió a qui jo representava. ¿La millor manera? Que se’m veiés bé a mi i no només al micròfon que portava a la mà”, m’explica amb la sornegueria d’estar ja de tornada. I arriba el moment decisiu: La casa dels famosos (1988), que al darrere hi té una història d’allò més interessant.

Des del seu naixement, l’any 1983, TV3 havia anat consolidat una audiència d’espectadors catalanoparlants, però calia assumir un nou repte: l’espectador de parla castellana. Què millor que trucar al timbre de Sara Montiel, Manolo Escobar, Bárbara Rey, Espartaco, Bertín Osborne i Paco Morán i colar-se fins a la cuina? Va ser un fenomen estratosfèric. Les xifres fan marejar. El capítol de Paloma San Basilio va tenir 1.900.000 espectadors i un Barça-Mallorca de la mateixa setmana 1.800.000.

El Julià es converteix llavors en una estrella televisiva, el rostre i la veu més popular de Catalunya. Algunes anècdotes amb fans són per sucar-hi pa. Acabat el programa torna a la crònica nocturna fins que a mitjans dels noranta un desencontre amb el cap de programes li fa abandonar la tele. Però hi ha tornat, i tant que hi ha tornat! Ha fet llibres de gastronomia, el recull d’articles Anys de pit i cuixa -del qual ara prepara una reedició revisada i enriquida-, escriu poesia i presenta el programa Viure cada dia a la televisió d’ El Punt Avui. Continua improvisant, deixant parlar, fent televisió propera. Als 77 anys, ha aconseguit domar un empipador càncer de pulmó i segueix passant-s’ho bé. No sap fer-ho d’una altra manera.

EDICIÓ PAPER 07/12/2019

Consultar aquesta edició en PDF