Els anuncis de la nostra vida

Si beus, fes el favor de no conduir

Quin anunci emocionalment impactant t’ha quedat més incrustat a la memòria?És fàcil endevinar que moltes respostes a aquesta pregunta s’inclinarien per algun anunci de la direcció general de Trànsit. Posar el ciutadà davant l’eventual mort d’un fill és una decisió radical, impactant i polèmica. Una mesura de xoc, valgui la redundància (i sense humor), que té l’origen en la imparable escalada de morts a la carretera que a la segona meitat dels anys vuitanta va deixar un panorama desolador: 6.500 morts a tot l’Estat l’any 1989. Les empreses automobilístiques van rebre tota mena de -raonables, lògiques, necessàries- pressions per extremar les mesures de seguretat, millorar els usos del cinturó de seguretat, incorporar obligatòriament l’airbag i el casc…

I tocava posar-se durs amb el càstig de les infraccions, esclar. De fet, els controls d’alcoholèmia existien des del 1979. Val a dir, però, que l’inici dels anuncis televisius contra els accidents de trànsit és, sens dubte, més festiu que no pas tètric.

Corria el 1985 quan a la DGT se li va acudir contactar amb la que sens dubte era una de les estrelles musicals del moment perquè proclamés als quatre vents: “Si beus, no condueixis”. Era Stevie Wonder, el mateix que pocs anys abans ens trucava per dir-nos que ens estimava: I just call to say I love you, la cançó principal de La dona de vermell. La recordeu, oi? La versió de Núria Feliu - T’he trucat per dir t’estimo - també la recordem uns quants friquis. Però no ens desviem. Explica una versió més o menys apòcrifa que, amb la disbauxa de la Movida Madrileña, el descontrol es va apoderar de les carreteres de la capital espanyola i, amb efecte contagi, es va universalitzar la inconsciència.

La bonança econòmica del país, que havia democratitzat a gran escala l’obtenció dels permisos de conducció, feia que una possible bona estratègia fos confiar en un rostre i una veu molt populars per recordar a tothom que l’alcohol no és bon company de viatge. I si aquest rostre duia ulleres de sol, encara millor. I si aquest rostre era el d’algú privat de la visió, encara millor. Un cec dient-nos a tots que si beus no condueixis. La paradoxa, altre cop, missatge infal·lible.

Direcció general de Trànsit (1985)

EDICIÓ PAPER 17/10/2020

Consultar aquesta edició en PDF