El gust evoluciona. L’elegància és opinable. El bon gust té més a veure amb intangible que no pas amb certeses. Hi ha qui, com Boris Izaguirre, opina que hi ha poques persones tan elegants i glamuroses com Isabel Preysler. Hi ha, en canvi, qui opina que no es pot ser més hortera i caspós que la Preysler. Aquestes coses acostumen a tenir a veure amb el paper cuixé. Qui porti anys empassant-se les pàgines de l’ Hola i el Semana tindrà incrustat al subconscient que aquesta senyora és alguna cosa digna de tenir en compte. Cadascú té els referents que vol. Els que es pot permetre, els que conviuen bé amb la seva manera de ser, de fer, de sentir. A aquells que van emmirallar-se en el casament de la Preysler amb Julio Iglesias i els va semblar que allò era un cim d’elegància i distinció no els expliquis res sobre elitisme, classe social i pijerío. No t’escoltaran.
Tot això a tomb de què ve? Doncs de l’anunci de Ferrero Rocher, ves. Se m’acuden pocs bombons menys interessants, més vulgars i poca cosa que un Ferrero Rocher. Galeta, xocolata desfeta -una espècie de Nocilla- i una avellana sencera a dins. Però, esclar, si poses la Preysler a promocionar-lo i t’inventes la història de l’ambaixador, el majordom amb la muntanya de bombons -per cert, estaven enganxats entre ells perquè no caiguessin- i tanta parafernàlia, al final seran legió els que es convenceran que aquell és el millor bombó del mercat, l’ideal per a tota mena de detalls, de regals, de recepcions, de cortesies, de juguesques romàntiques. Allò que en castellà, tan encertadament i sense traducció tan eloqüent, en diuen “Quiero y no puedo ”. A falta d’uns bons Godiva, posa uns Ferrero Rocher a la teva vida.
M’estranya que encara ningú a Ferrero hagi tingut la pensada de fitxar Tamara Falcó com a substituta de la seva mare al capdavant d’aquests deliris xocolaters. I, posats a fer, que hi incloguin també un cameo de Mario Vargas Llosa servint-se el bombó de dalt de tot de la muntanya de llepolies daurades.
Ferrero Rocher
