RETRATS DEL NATURAL

‘Storytelling’

Al capdavant de la web Crónica 21, li agrada definir-se com a “arxivera de l’actualitat”

Una de les seves paraules preferides és arxiu o arxivar o arxivera. A Nova York va treballar al Centre d’Estudis Cubans i a l’agència fotogràfica Magnum va conèixer els seus arxius extraordinaris, amb grapats de fotos i negatius per ordenar i interioritzar. A la Jessica el poder de la fotografia i la seva colossal profunditat se li van ficar ben endins, van fer forat en la seva manera de veure el món, d’entendre l’actualitat, les necessitats d’un món escapçat per les desigualtats i els designis de l’arbitrarietat. Ara, al capdavant de la web Crónica 21, li agrada definir-se com a “arxivera de l’actualitat”, un arxiu sense pols però sí caòtic que necessita ser interpretat. El periodisme, la fotografia i el documentalisme ocupen i ordenen la seva intensa activitat, la manera que té d’intervenir en aquest món. La Jessica Murray és un torrent d’idees, un cul inquiet que ha viatjat per tot arreu absorbint mil energies, tantíssimes formes de vida, realitats desconcertants i canvis necessaris. La via de la creativitat sempre li ha semblat la millor de les opcions. Retratar allò que es veu, allò que et colpeix i et sacseja, allò que mereix ser explicat i que si no ho fas et pesa a la consciència. A través de la seva empresa Al-linquindoi, un programa de tallers i projectes col·laboratius entorn de la fotografia documental, és professora i formadora de fotodocumentalistes. La seva zona d’actuació preferent és el Pròxim Orient, que es coneix com si fos casa seva. El 2006 decideix iniciar la seva tasca per formar allà fotògrafs locals perquè aprenguin l’ofici, perquè retratin el seu entorn, complex i metamòrfic. Damasc, Beirut, Amman, Bahrain, Dubai, el Caire, Casablanca... El seu recorregut és intens. També visita l’Àsia Central, Istanbul, Tbilissi i el Caucas. L’Afganistan, el Pakistan i les Repúbliques soviètiques.

Turistes blancs i rics

La motivació principal per fer-ho li va sorgir a Cuba durant un curs de fotografia que només es podien permetre turistes blancs i rics que hi eren de vacances. Per als oriünds, cap possibilitat de formació, cap iniciativa que els permetés vehicular cap vocació ni neguit. La democratització de la fotografia que ha permès l’era digital ha sigut un vehicle òptim per tirar endavant iniciatives com aquestes, propostes col·laterals a d’altres més mastodòntiques com el World Press Photo o el National Geographic, molt conegudes però molt menys accessibles a fotògrafs amb menys mitjans i formació.

La Jessica ha sigut la directora artística de l’última edició del festival DOCfield i el projecte que ara mateix més l’ocupa i l’entusiasma és Crónica 21, una idea periodística a contracorrent, una rebel·lia contra les jerarquies, contra l’oficialisme de les fonts i l’agenda de temes que estableix el poder. És un mitjà sense ànim de lucre ni pressió, vinculat amb el bé comú i que no genera diners però sí entusiasmes, i que afina l’instint crític i la creativitat. Admet tot tipus de formats: vídeo, foto, reportatge, crònica, novel·la...

La captura de la realitat, la imatge fixa, escrita o en moviment li colonitzen el cervell i l’ànima. Li pregunto per què no ha desenvolupat ella mateixa a tota vela la seva pròpia carrera de fotògrafa. “No volia ser monotemàtica!”, respon amb ímpetu. “La foto és molt absorbent i requereix dedicació exclusiva. A mi m’agrada tot!”, recalca. S’entén aviat aquest afany multidisciplinari, aquesta capacitat per concentrar tanta activitat. Hem de buscar-ne les arrels en la sempre eloqüent pàtria de la infància. Quasi sempre hi rauen les respostes.

Es va criar entre Anglaterra -on va néixer-, Kènia -on els seus pares eren professors d’universitat- i els Estats Units. “Els meus pares eren aventurers convençuts i feien moltes bogeries”, argumenta. Va viure l’activisme i la militància política i social des de ben petita, el brunzir incessant de l’ambient universitari patern, sempre amb el pamflet a la mà i la vida al carrer, a l’aire lliure, on es perceben els canvis, les batzegades, el batec de l’evolució i la involució humana. És una sort, reconeix, haver estat criada en aquest ambient, amb aquesta filosofia vital, que, sens dubte, ha encunyat la seva personalitat. El seu sentiment de pertinença, si és que existeix, té més a veure amb el món sencer que no pas amb cap país en concret. Té una espècie de lema: tornar al món el que el món ens ha donat, per molt garrepa, escadusser o formulari que hagi sigut. Per molt self-made que un sigui, per molt que pugui presumir d’autodidacte. Sempre hi ha una manera possible de generositat, d’inventar-se aquella intervenció fructífera que farà a petita escala el món una mica millor. El mot que l’explica millor és storytelling, narració d’històries.

Depenent de la frontera que creua a vegades diu que és estudiant i a vegades professora. Estudiant quasi sempre funciona. És la manera que no li busquin les pessigolles en països de frontera dura, tamisats de mil suspicàcies de raça i gènere. Té clar el diagnòstic per avui: “Sense entendre ni canviar Palestina res canviarà”. Explicar el món, sí, cada cop més imprescindible.

EDICIÓ PAPER 15/06/2019

Consultar aquesta edició en PDF