PERIODISME

Quins mitjans necessitem a Catalunya?

El Col·legi de Periodistes acull una jornada de reflexió i debat sobre comunicació a casa nostra

Quins mitjans de comunicació necessitem a Catalunya? Un punt de partida ambiciós, una pregunta rellevant i necessària formulada en el marc del Congrés Participatiu Catalunya i Futur, que durant unes setmanes s’està qüestionant l’estat de les coses i el present del país, en el marc d’un context polític i social convuls i amb l’horitzó d’un futur incert. Per reflexionar-hi i mirar de donar respostes plausibles, el Col·legi de Periodistes va acollir ahir una intensa taula rodona amb les ponències de professionals capaços d’elaborar un discurs propi i enriquidor sobre el tema.

Defensa del servei públic

El moderador, Pere-Oriol Costa, apunta que en paral·lel al substancial canvi tecnològic -consum per internet, mòbils i xarxes socials- s’ha produït una desregulació neoliberal que és el focus dels mals: editors que només busquen benefici econòmic, empreses alienes a la comunicació al capdavant dels mitjans, la precarització creixent del treball periodístic i la concentració de poder en fabricants d’ideologies polititzades que a més en són vigilants.

Salvador Alsius vol posar l’accent en el sempre massa interpretable concepte de servei públic. Sosté que no pot ser patrimoni exclusiu del sector comunicatiu públic sinó que caldria exigir al privat un compromís més concret i tangible en aquest sentit. “Cal un canvi de la cultura política, no pot ser que només s’estigui pendent de la repartició de cadires en corporacions i consells d’administració, i cal també incidir en l’educació mediàtica a les escoles, ensenyar a consumir millor els mitjans de comunicació”.

L’autocrítica és fonamental. És aquest l’incisiu judici d’Elvira Altés, que destaca que no és cap novetat que els mitjans actuïn preferentment com a apuntaladors del pensament hegemònic de l’ statu quo. “Seria interessant poder encarar-se més amb l’establishmentexistent, de la mateixa manera que ho van fer en el seu moment les sufragistes, sense que les dones hàgim de sentir-nos dir feminazis, sense que el menyspreu i la condescendència intervinguin en els judicis emesos”.

Entrant en consideracions més relacionades amb el sistema català de mitjans i en la disquisició entre públics i privats que apuntava Alsius, Enric Marín destaca que la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) ha de continuar amb el seu rol de “locomotora”. “Com més força tingui el sector públic, més i millor incidirà en el privat”, raona. I destaca que si el públic aconseguís retenir la publicitat que cada any es destina des de Catalunya a les emissores privades estatals, una bona picossada de milions d’euros es quedaria a Catalunya.

En aquest mateix terreny, Àlex Gutiérrez va posar el dit a la llaga recordant que la CCMA ha patit els últims anys un procés de “repolitització” consistent en la pèrdua creixent de poder dels directors dels mitjans en favor de la cúpula directiva de l’ens: “Si calgués refundar la CCMA potser no es muntaria amb dos mil treballadors, poquíssims dels quals amb menys de trenta anys”.

“L’única possibilitat de reforma de la CCMA és que sigui consensuada amb la plantilla -assenyala Joan Manuel Tresserras-. El sector públic ha d’assumir més funcions de les que té assignades ara mateix i la CCMA és l’únic ens amb prou envergadura per garantir l’accés de la ciutadania a la informació”, argumenta. Pagar pel consum de premsa digital, fer-se soci de les noves cooperatives periodístiques i generar instruments de capitalització per tenir un bon teixit de mitjans privats. Són les tres recomanacions de l’exconseller.

Anna Salvans destaca la necessitat de tornar al carrer, de sortir de bombolles, de pensar que el periodista segueix sent necessari, d’explicar, denunciar, comprometre’s: “No pot ser que el 12% dels joves llicenciats es penedeixin d’haver estudiat periodisme”.

Sobre l’espinosa qüestió de les xarxes socials com a emissores preferents d’informació avui en dia, Martí Petit ho té molt clar: “A Catalunya hi ha un declivi claríssim dels mitjans amb responsabilitat editorial adherida”. I dona una dada eloqüent: als Estats Units, el 25% dels adults tenen com a única font d’informació Facebook. “És una dada llunyana, però a casa nostra anem pel mateix camí i ho hem de tenir molt en compte”, conclou.

“Necessitem una ètica i una deontologia periodística activa, mobilitzadora, expansiva i progressista i no pas tan sols correctiva, inhibidora i restrictiva. Hem de tornar a ser punta de llança de les lluites democràtiques com vam ser en els anys setanta”, destaca amb convenciment Josep Maria Casasús.

Per aconseguir-ho tal vegada sigui oportú prendre’s molt seriosament el diagnòstic de Jaume Guillamet, que després de destacar els trets propis de la tradició periodística catalana assenyala com a necessaris “el realisme i l’ambició” per poder conduir amb garanties d’èxit la sagnant realitat: “La premsa diària tradicional ja no és el referent de les noves generacions”.

EDICIÓ PAPER 23/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF