‘NN-Home’ ha aconseguit escriure el seu nom
No té nom. De moment al seu informe hi consta NN-Home, o sigui No Nom Home. La nit passada va ser rescatat de l’aigua, estava agafat a una boia dient que volia anar nedant fins a Romania, el seu país. És un dels pacients que ha passat la nit al servei d’urgències de l’Hospital del Mar. N’hi ha d’altres. Un sensesostre que ha ingressat amb cops i hematomes. Un senyor diabètic, hipertens i fumador. Un home gran amb VIH positiu i càncer de còlon. També un noi amb una seriosa cardiopatia, retard psicomotor i obesitat mòrbida. La doctora Isabel Cirera, cap d’urgències, i el seu segon, el doctor Alfons Aguirre, escolten els informes i diagnòstics en veu dels metges residents que han passat la nit atenent els pacients. Són les vuit del matí i és l’hora del canvi de guàrdia. Revisen els protocols aplicats, corregeixen detalls, validen medicacions i supervisen ecografies i radiografies. Estem en una petita sala informatitzada a tocar dels boxs on els pacients evolucionen. També hi són els metges especialistes, la treballadora social i dos estudiants de medicina que escolten i observen atentament. És emocionant percebre la sagrada litúrgia dels metges, el seu vocabulari, l’argot particular que només entenen ells.
“Avui és un dia força relaxat”, m’explica la doctora Fina Caus, cap de la unitat d’infermeria. No hi ha aglomeracions als boxs ni als passadissos i tampoc corredisses. Però això és relativament habitual a primera hora del matí. Camino amb els tres metges a través dels passadissos i dependències d’aquest soterrani -les urgències acostumen a ser-hi- on tot és allà on toca i tothom sap quin és el seu paper. L’aparença de caos, de molta gent transitant amunt i avall, de nervis i fronts oberts, és només això: una aparença. M’expliquen que tot el procés comença en els despatxos de triatge, quan les dues infermeres expertes i amb un ull clínic privilegiat decideixen quin és el grau d’urgència del visitant que arriba preocupat pel seu estat de salut. Estar a prop del mar i en zona turística determina les afluències. Just en aquell moment arriba un surfista amb la taula i el neoprè amb el nas rajant de sang. També és habitual rebre pacients dels creuers acabats d’arribar, persones grans, a vegades malaltes, que han decidit fer el seu últim viatge i que quan desembarquen després d’un llarg trajecte es troben molt malament.
Rere el taulell hi ha un telèfon vermell que sona quan des de l’ambulància s’informa de la imminent arribada d’un “codi”, o sigui d’un cas de màxima urgència. La nomenclatura és com a les pel·lícules. “Alfa” vol dir accident de trànsit, “Charlie” indica la zona de la lesió i “Romeo” revela un problema respiratori. “Si un cas és greu i urgent i s’acaba bé, el pacient sortirà satisfet de la nostra atenció. En canvi, si no ho és tant i s’ha d’esperar una mica, potser no quedarà tan content”, m’explica la doctora Caus.
Detecto optimisme davant el desencallament de les obres del nou edifici d’urgències, previst d’inaugurar d’aquí dos anys. “És molt necessari”, concreta la doctora Cirera. La situació ideal no és que els boxs acullin dos pacients i que hi hagi habilitades zones d’exploració i d’observació addicionals on potser no tocaria. Potser a vegades la comoditat no és idònia però es prioritza la celeritat en l’atenció. Visitem les unitats de traumatologia, cirurgia, pediatria, i psicologia. També la zona de crítics, on a banda dels intubats, inestables i infartats s’acullen els malalts que viuen a l’hospital la recta final del seu pas per aquest món. “Ara la gent no es mor a casa, la mort s’ha externalitzat”, colpidora frase de la doctora Caus. Allà mateix, al cap d’una estona el doctor Aguirre m’ensenya un paper amb gargots tremolosos. NN-Home ha aconseguit escriure el seu nom.
