BARCELONA

L’olor de paper vell no se’n va de Sant Antoni

El mercat dominical viu l’últim dia sota la carpa del carrer Urgell

El senyor Albert ve cada dia a les 9 del matí, seu a la cadira i observa com la parada va prenent forma. Ni se sap els anys que fa que compleix amb el mateix ritual. Col·lecciona tota mena de paperassa de cinema. El seu arxiu és immens, inabastable. Ja compra per rutina, del que no pot prescindir és de venir cada diumenge. Ni de seure a la seva cadira. Després de vuit anys d’obres, aquesta setmana el Mercat de Sant Antoni tornarà on havia estat. També ho farà el dominical de llibres, cromos, còmics i paper vell, al qual han concedit la gràcia de la supervivència sota unes estructures metàl·liques de sostre retràctil, fora del perímetre de l’edifici central.

Havia sonat la idea d’enviar els paradistes al Raval o a la Gran Via, però per sort no ha sigut així. És a en Joan Mateu, venedor de llibres romàntics, a qui li ha tocat batallar com a president dels paradistes dominicals per aconseguir que el resultat final, el que aquesta setmana serà una realitat, sigui satisfactori per a la setantena de comerciants que han decidit continuar llevant-se molt aviat cada diumenge al matí. Només ell sap la dura batalla que ha hagut de lliurar: “La infraestructura del nou edifici no estava pensada per tenir en compte el mercat dominical”.

En Ferran, irreductible venedor de còmics, tenia quatre parades, i al nou emplaçament es queda només amb dues. Les altres se les ha venut i viu amb certa incertesa la nova etapa, amb menys espai i no gaire trempera. És això el que destaca a l’ambient: la provisionalitat, una il·lusió temperada, sense grans entusiasmes. Fer-hi un tomb aquest últim diumenge és descobrir estampes ben curioses, com ara els paradistes del mercat de roba d’entre setmana anant amunt i avall pel carrer Tamarit per transportar les seves mercaderies amb carretons des del mercat provisional de la ronda Sant Antoni fins al nou edifici a punt de solfa. És quasi una imatge antiga, una fotografia de Miserachs en blanc i negre.

Arriba el dia de la jubilació

El Manel Aisa està content. Bé, de fet, ell sempre està content. Després de vuit anys vivint a l’extrem nord del mercat, a la frontera de la pluja i les caques de colom, li ha arribat el dia de la jubilació definitiva. Trenta anys al peu del canó venent llibres de política, d’esquerres, anarquistes, revolucionaris. El seu millor testimoni és el seu carro, que té més de cent anys i que va heretar de no se’n recorda qui. Ara l’heretarà una llibretera d’unes quantes parades més enllà. I heretarà tots els adhesius que hi ha enganxats. “Aquest és d’una immobiliària especuladora que pretén vendre pisos del Poble-sec per un milió d’euros”, m’explica el Manel. Amb una riallada, esclar. Durant vuit anys li ha fet ombra La Carboneria, l’edifici ocupat de Floridablanca amb Urgell. No el tiraran a terra, però ves a saber la sort que tindrà, qui l’habitarà i amb quin propòsit.

El Plácido Sierra, venedor de revistes antigues, empolsegades d’històries i resistència vintage, també seguirà, però també amb una pàtina de certa melancolia: “El col·leccionisme de tu a tu està morint, internet s’ho emporta tot”. Els cromos, imprescindibles per molt que passi el temps, continuen canviant de mans a la cantonada. Pares que havien sigut fills, avis que havien sigut pares. El gran Joan Safont, periodista, historiador i veí recent, ho té clar: “Sant Antoni és el diumenge!” També ho sap l’Albert Magret, artista, cantant, transformista. Es va oferir per interpretar la Monyos en la inauguració del nou mercat. Les idees de bomber sempre són benvingudes.

La senyora gran de les postals i les publicitats velles també continua. Ella fa només quinze anys que se’n fa càrrec. Abans ho feia el seu fill, abans el seu marit i abans el seu sogre. Quin trajecte tan poc cronològic, el de la que potser és la parada amb més solera. Alguns amics i coneguts passen a saludar per la parada Vall, que acaba avui el seu llarg trajecte. El Mago Félix, per exemple, fa setanta-cinc anys que difícilment es perd cap diumenge. Era un marrec quan va començar a venir i ara casa seva està empaperada amb milers de velles novel·letes populars de quiosc. El Mago continuarà igual, sens dubte. També el senyor que passeja amb un vell transistor encès i escolta pasdobles a tota castanya. Continuarem també, perquè Sant Antoni, els diumenges, és una escola de vida.

EDICIÓ PAPER 23/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF