23/08/2015

L’erotisme, la font de la vida

4 min
L’erotisme, la font de la vida Antoni lasheras aliaga

BarcelonaQue ningú s’equivoqui! El de la foto és l’Antoni Lasheras però el cos que s’hi veu no és pas el seu. Cada dia es mira al mirall i no reconeix el que hi veu. Li atribueixen uns seixanta anys però assegura que no en té més de trenta-cinc i potser uns quants mesos més. Fa cinc anys que s’ha aficionat a fer castells amb la colla del Poble-sec, el seu barri d’adopció. Considera quasi una falta de respecte que l’hagin entaforat a la colla vella en lloc de la jove. Explica orgullós que d’ençà que en forma part han aconseguit carregar castells nous que abans se’ls resistien, com la torre de set i el quatre de vuit. Els assajos li injecten una energia especial, carreguen de vitalitat aquest cos que no és el seu i contribueixen a fer-lo sentir encara més viu que de costum. A més a més, els cossos fibrats i atlètics dels seus joves companys de colla li serveixen de models ideals per als seus retrats eròtics.

Sí, efectivament, per parlar de l’Antoni cal parlar de múltiples facetes, d’una manera d’entendre i de contemplar el món especial, marcada per la creativitat i l’inconformisme. Sobre un llenç en blanc perfila cossos esvelts, carns robustes i suculentes, pells brillants en tota la seva esplendor. Enfilant-te cap a Montjuïc trobes el seu taller al mig del carrer Concòrdia. De les parets pengen els cossos nus. M’explica que els quadres dels castellers viatjaran d’aquí poc cap a Colònia per fer una exposició al barri gai de la ciutat alemanya. Fa un temps ja hi va exposar i va ser una gran experiència. Recorda divertit que en una revista de contingut homosexual en van fer una ressenya i el van descriure com a “pintor català heterosexual”. “Hetero, homo, quina importància té??? L’important és l’art!”, exclama. En efecte, entendre això és bàsic per entendre la filosofia vital d’aquest hedonista convençut que es defineix com a pintor però a qui tota etiqueta li queda una mica curta.

Va obrir un gimnàs el 1987

Com que era molt mal estudiant va acabar treballant a l’empresa familiar: el negoci tèxtil. Allà, a la secció de disseny, li floreix la vena de la creativitat, que acaba de perfilar en un curs nocturn a la Llotja. Es passa vint anys dissenyant estampats de roba però se n’acaba cansant. La seva afició pel taekwondo el porta a obrir un gimnàs amb el seu germà l’any 1987. És la seva primera incursió al Poble-sec, el barri que de seguida li roba el cor. Hi coneix la seva primera esposa i s’hi queda a viure. Alterna el gimnàs amb la feina de missatger motoritzat i els caps de setmana de venedor d’apartaments. També treballa per a una empresa de seguretat fent d’escorta sense armes per a empresaris que necessiten protecció. Cap ensurt més enllà d’alguna anècdota sucosa que és millor no explicar.

La roba treta de pressa i corrents

La pintura ha sigut sempre la millor via per canalitzar la seva inquietud creativa. Mai l’ha abandonat. El pinzell és un bon company de fatigues, l’instrument perfecte que tot ho comprèn. Com els pintors amb pedigrí, l’Antoni té dues etapes creatives. La primera, durant trenta anys, cenyida a l’ortodòxia de l’aquarel·la i l’hiperrealisme. Quadres que reflecteixen la vida quotidiana, els objectes de cada dia, els aspectes més vius i imperceptibles de la rutina. Unes llaunes deixades al carrer, l’aigüera de casa, la bugada a l’estenedor... Talment com fotografies, captures de la realitat amb significats especials. Com el quadre amb la jaqueta, els pantalons i les sabates sobre una cadira simbolitzant el desànim després de morir la seva mare. O la roba treta de pressa i corrents, deixada als peus del llit i vista des de la banyera. Imatge reveladora de l’instant després de l’amor. També un tall de meló acabat de mossegar. “Les persones no hi surten però hi són. Estan fora de quadre”, precisa el pintor.

Una proposta de feina per al Saló Eròtic de Barcelona li va fer descobrir la pintura eròtica, la segona etapa del seu art, que ara l’ocupa sense descans. El treball amb l’oli li permet modelar millor la figura humana, aparca l’hiperrealisme i s’instal·la en el realisme. En l’esclat de la pinzellada, la carnalitat, els tons contrastats i vius, les corbes i els racons del cos, les postures insinuants, el diàleg entre la tela i qui l’observa. La seva pintura és una explosió de vida, per celebrar que estem vius.

L’Antoni se sent realitzat. Té dues filles i li agrada viatjar amb moto fins allà on el porti el vent. Intenta viure de la pintura, dels retrats per encàrrec i les exposicions. No para mai quiet, sempre atent a dinamitzar el barri. Ja sigui amb els castellers, amb l’associació Poble-sec per la Independència, amb l’Associació d’Artistes Plàstics o coordinant, com enguany, les activitats de la festa major del barri.

Quasi al final m’ha ensenyat un quadre inspirat en L’origen del món, de Gustave Courbet, i quedem que aviat anirem a fer una celebrada ruta de bars. Potser llavors aconseguiré també viure dins d’un cos aliè. I, qui sap, tal vegada entendré per fi què significa viure la vida.

stats