Artista total, memòria viva

ManresaSempre ve molt de gust entrar a l’estudi d’un pintor. Descobrir tot d’una les olors de la seva feina, que la vista se te’n vagi cap a les lleixes plenes de quadres acabats, a mig fer, inacabats o en blanc. Els esbossos sobre la taula, els calaixos plens d’anys de feina, el cavallet amb el quadre d’aquests dies. La secció dels tubs de pintura i els pinzells, que sempre ve de gust tafanejar. I l’amo de tot plegat al mig de la sala, convidant-me a passar i mirar, obrint-me les portes del seu món, de la seva intimitat viscuda, que amb generositat accepta compartir. Feia temps que volia anar fins a Manresa a visitar Miquel Esparbé, que és artista d’ençà que va néixer i que m’ho pot explicar tot sobre pintura, cinema i publicitat, els tres àmbits polièdrics i inacabables que l’han ocupat al llarg dels anys. Parla amb to baixet i serè, encomana calma i li agrada explicar acudits. “Saps què és això?”, em pregunta picant-se al cap amb les mans. “Un conill que va amb moto”.

El quadre del cavallet ja fa temps que està enllestit però diu que me’l volia ensenyar perquè li agrada molt. S’hi veuen tres pallassos que fan música. El món dels clowns és un dels seus temes predilectes, l’acompanyen i li alegren el trajecte des del principi de la seva llarga carrera, que ara, als 74 anys, contempla satisfet i rememora amb la satisfacció de tantíssima feina feta i d’un llegat que val molt la pena glossar i reivindicar.

Si hagués volgut continuar la professió familiar hauria sigut ramader, però el gen de la creativitat se li va infiltrar com un virus quan amb prou feines tenia quatre anys. Conserva dibuixos d’aquell temps amb la data de creació escrita pel seu pare al darrere del full. El pare el portava al futbol, l’avi als toros i tota la família al cinema. No és estrany, doncs, que la plasticitat, la representació del cos i de la vida en moviment se li fiqués a dins i que des de jove tingués ganes de capturar-ho sobre la tela. Va estudiar perspectiva artística i es va deixar travessar per les ensenyances dels mestres manresans de l’època, que li van injectar la passió pel color i per la llum i per la seva incidència sobre el cos humà i sobre el seu entorn. Fortament influenciat per José de Ribera, la carnalitat és important en l’obra del Miquel, els fons foscos i les figures en primer pla, ocupant l’espai amb gran personalitat i capturant l’atenció de qui els mira i tafaneja una escena de camp, un nu o una estampa familiar.

De seguida, amb poc més de vint anys, comença a fer exposicions i a rebre encàrrecs, alhora que perfecciona el seu traç i comença a fer-se un nom destacat a la comarca i a Barcelona en l’àmbit del retrat i de la pintura mural. I com que l’art en moviment sempre li ha quedat latent des de tantes tardes d’infància degustant pel·lícules i cultivant la fal·lera cinèfila, era del tot normal que el cinema el visités de nou amb força, aquest cop desfermada.

Curts i publicitat

A principis dels anys setanta, amb una càmera de 8 mm acabada d’adquirir, comença a experimentar amb els curtmetratges. Té proximitat amb noms rellevants de l’Escola de Barcelona com José María Nunes i Jacinto Esteva, i encamina els passos cap al prometedor món de l’animació publicitària. Dibuixa i anima personatges infantils per als anuncis de marques com Nestlé, Ram i Damm. M’ensenya els murals i les transparències, divertits i coloristes, que conserva curosament guardats. Són tresors, testimonis d’una època d’innovacions i de treball artesanal, quan la tecnologia digital encara era en una galàxia molt llunyana. S’hi dedica amb cos i ànima durant uns deu anys, però no descuida la pintura ni les exposicions i, a més, obre un nou camp: el disseny publicitari. D’un calaix de l’estudi en treu dotzenes d’esbossos, díptics i catàlegs tots dissenyats per ell. N’hi ha de tot tipus, per a botigues, marques comercials, empreses industrials, agències de viatges, fàbriques, festes majors, fires de mostres, sales d’art, bancs... Va fer etiquetes de texans, logotips de tot tipus, dissenys per a joguets, calendaris, cartells, felicitacions, postals de Nadal, caricatures, samarretes, xandalls, sabatilles esportives... Tot plegat una joia del disseny gràfic català que mereix ser als llibres i les antologies i, per descomptat, a l’extraordinari Museu del Disseny de la plaça de les Glòries de Barcelona.

Entremig de cartells, targetes, llibres, catàlegs d’exposicions individuals i col·lectives trobo una cosa que fa caure d’esquena. Una foto de la que segur que és l’obra més monumental del Miquel: el mural de l’altar de l’església de la Mare de Déu de Joncadella, a tocar de Sant Joan de Vilatorrada. Al·lucinant! Un treball d’artista total a l’altura de molt pocs i, per cert, amb data molt recent (2010). Ja fa un parell d’anys que el Miquel ha abaixat el ritme, gaudeix dels fills (un d’ells l’actor Miki Esparbé) i dels néts. Passegem una mica i m’explica històries de botigues que li agraden, del Casino i del Teatre Kursaal. “Allà tens l’estació, millor que tu agafis el tren i no que el tren t’agafi a tu”. M’ho apunto, Miquel, gràcies!