Crònica

Acampats i amb esperança de 'Satisfaction'

Són molts anys de taxi els que porta acumulats el Jordi Gonzalvo sobre les espatlles. Coneix tots els matisos de l’ofici, les manies del client, allò que agraeix i allò que el pot posar nerviós. Cultiva el respecte com a marca de la casa, no entén la seva professió sense els bons consells de l’eficiència i la rapidesa. Per a ell, el client és prioritari. Per això li sap greu no poder donar servei aquests dies. Està esperançat de cara a la resolució del conflicte amb les llicències VTC que ha portat a la vaga massiva del taxi i alhora content perquè és la primera vegada que tot el sector es mostra unit sense fissures. El Jordi passa les hores d’inactivitat a la cruïlla de Gran Via amb Calàbria, entretingut pels encertats acords de guitarra d’un company que mata el temps entonant el 'Satisfaction' amb bon pols i esgarips millorables. Qui sap si la mítica lletra dels Stones serà premonitòria d’alguna cosa.

Caminem amb el Jordi fins al moll de l’os de la concentració i em comenta en què es concreten les esperances de satisfacció: “No estem en contra de les VTC, però volem aconseguir l’1/30 i sobretot volem que es compleixi la llei”. També fa seva la condemna de la violència del primer dia de la vaga i de l’agressió a un fotògraf de l’ARA que cobria la vaga: “Sempre hi ha algun exaltat, però la nostra protesta és pacífica i justa". El paisatge de primera hora del matí al llarg de la Gran Via és molt revelador: taxistes a qui els costa despertar-se, estirats sobre una màrfega improvisada dins del cotxe, quantitat de taules de càmping, cadires plegables, ombrel·les i pancartes molt eloqüents: “Aquest taxi amb els seus impostos sosté el sistema”. Sobre els capós, enumeracions dels beneficis que aporta el seu servei. “Per què ens utilitzeu?” “Per tornar de prendre una copa”, “Per portar la meva àvia a l’hospital”, “Perquè és segur”, “Perquè soc dona i el taxista s’espera fins que he entrat al portal”, “Perquè el dia de l’atemptat em van ajudar a arribar a casa gratis”...

Veig uns quants acampats que vetllen per mantenir net l’espai. Un d’ells es dedica a escombrar les burilles i un altre a acumular ampolles i plàstics per portar al rebuig. “Això és casa nostra durant uns dies i a casa ens agrada viure bé, en bones condicions i nets –m’explica el Fernando Salamanca–. Qui m’havia de dir que tindria un piset de vint metres quadrats en ple passeig de Gràcia! –exclama amb sentit de l’humor–. L’únic bo que han fet Uber i Cabify és que han unit tot el sector del taxi!”, conclou, mentre a pocs metres el Rodrigo fa sonar la seva botzina per ajudar a mantenir vius els ànims: “No s’hi està gaire còmode, aquí, però l’esforç esperem que valgui la pena”. El Fernando recull firmes de suport a les seves reivindicacions i es mostra esperançat que aquesta història acabi bé. El seu veí d’acampada valora el suport rebut pel consistori d’Ada Colau i de les múltiples associacions que estan esforçant-se perquè les reunions amb el ministeri de Foment fructifiquin i es pugui posar fi al contenciós. “Som optimistes, guanyarem, la paciència forma part de la nostra feina; tantes hores esperant a les parades t'endureixen el caràcter encara que no ho vulguis”.

L’Asier s’afegeix a la conversa. Té la llicència del seu taxi des de dimarts passat. O sigui que ha treballat només un dia: “No esperava que això anés tan ràpid, però val la pena. Si no se soluciona, aquí continuarem”. Mentre conversem se’ns acosta un turista. Ve d’Alemanya i vol saber quan s’acabarà la vaga: “No ho sabem, esperem que aviat”, li responen amb un somriure. Al marge de la Gran Via, una parada clandestina d’ampolletes d’aigua, uns quants pícnics d’amics irreductibles i desenes de converses que val la pena escoltar. Algunes suspicàcies –“Hi ha cotxes d’Uber que els fan malbé ells mateixos”– i ambient esperançat. I sobretot la creença generalitzada que l’economia del país no pot prescindir del taxi. 'Satisfaction'? Ja ho veurem.

EDICIÓ PAPER 11/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF