18/07/2020

El relat que ens va fer forts

3 min
El relat que ens  va fer forts

IRRELLEVÀNCIA. La impotència de l’independentisme, presoner del fracàs de l’octubre del 2017, incapaç de bastir una estratègia alternativa i liderat per un grup de dirigents que no han fet oblidar precisament els seus antecessors, és una pèssima notícia per a Catalunya. No només per als mateixos independentistes. Qualsevol català entén que aquest país només s’ha fet valer una mica quan ha demostrat tenir força i ganes de qüestionar l’ statu quo i generar inestabilitat. CiU i PSC es feien escoltar -de vegades- si es presentaven com a domadors d’un poltre salvatge, com a dics de contenció de la tendència natural del catalanisme a la llibertat política. Aquesta era la base del peix al cove. Ara que el sobiranisme és majoritari, però no sap cap on tirar, Espanya no té cap incentiu per reformar-se a ella mateixa. Al contrari, l’auge de la dreta de matriu franquista dona excuses als impulsos més conservadors del PSOE i fins i tot de Podem. Alguns pensen que per “salvar” l’actual govern d’esquerres, la carpeta catalana hauria d’amagar-se al fons d’un arxivador. I això és el que està a punt de passar, si no ho evitem.

INCERTESA. Sense un front unit capaç de pensar en Catalunya com un subjecte polític real, capaç de plantar cara a les inèrcies jacobines de l’Estat, som tots plegats més febles. Depenem en tot dels recursos del govern espanyol, que al seu torn depèn de la generositat dels països del nord europeu. Mentrestant gestionem l’autonomia amb més ganes que encert, amb més recança que il·lusió, i ens dessagnem en lluites intestines per controlar quatre engrunes. L’actual govern català està sent posat a prova per la pandèmia, i està demostrant la mateixa imprevisió que el govern espanyol fa uns mesos, tot i les duríssimes proves a què el covid-19 ens ha sotmès fins ara. La incertesa és total, i de la mateixa manera que les famílies i les empreses tendiran a la prudència, el cos electoral difícilment se sentirà amb la valentia necessària per afrontar reptes incerts. Si el sobiranisme continua encapçalant les enquestes -de moment-és perquè, en un context de descrèdit polític general, el votant independentista no vol que, a sobre, els botxins de l’1 d’Octubre ocupin els despatxos que un dia van desallotjar per la força.

RELAT. Venen temps de dificultat i d’urgències. Temps en què caldrà dosificar bé les forces i els impulsos. Això no vol dir que no apareguin finestres d’oportunitat, com la previsible fallida de la monarquia. Però per aprofitar les ocasions el sobiranisme ha de conjurar un risc que en els últims mesos és més evident que mai: el canvi de to del seu discurs. Durant anys, l’independentisme va elaborar un relat guanyador, expansiu, social, empàtic i radicalment compromès amb els valors democràtics i amb la concepció republicana de la nació. Darrerament, però, ha pres força una mena de neonacionalisme de tall populista, personalista, furiós, que té com a principal objectiu assenyalar enemics, desemmascarar traïdors i ridiculitzar tots els intents de fer política o de buscar sinergies amb els sectors allunyats d’una pretesa puresa. Entre aquests elements, d’una vehemència tòxica, l’autocrítica és blasmada com a derrotisme. I el derrotisme, com se sap, és delicte en situacions de guerra. Si el sobiranisme vol estar a punt quan arribi una oportunitat -que arribarà-, ha de minimitzar els estralls que aquest canvi de discurs pot ocasionar en la seva voluntat d’hegemonia.

stats