30/09/2017

El que ja ha passat

3 min
El que ja ha passat

INCÒGNITES. La gent pregunta “què passarà?” i ningú no té una resposta convincent. Els líders sobiranistes diuen que depèn de la resposta de l’Estat, de les reaccions internacionals. Però també depèn d’ells, de com gestionen l’èxit de la victòria o el fracàs útil de la repressió. En aquest punt no cal gratar gaire per veure que aquest diumenge a la nit hi haurà contradiccions en els missatges. I a més hi ha el factor popular, sempre imprevisible. Ni Puigdemont pot estar segur que el que es decideixi a Palau s’obeirà al carrer. Ara, la pista més segura la donen els comuns. Ells flairen com ningú cap on bufa el vent. I han decidit sumar-se al carro del referèndum, encara que venguin als seus que tot això té com a objectiu “treure Rajoy de la Moncloa”. Indicis.

BALANÇ. Sí que podem fer un balanç urgent del que ja ha passat. A Catalunya: res és possible sense el sobiranisme, la força més nombrosa, transversal i mobilitzada del país. És un cas únic a Occident, i Europa comença a veure que, davant d’un cas únic, cal una solució ad hoc. Tard o d’hora apareixerà. A nivell polític, el govern català ha mostrat una determinació que ha deixat en ridícul els millors analistes. També ha mostrat diligència i sang freda, capacitat per superar els errors (nombrosos, alguns de greus) i astúcia per provocar els baixos instints de l’adversari. Això no ens permet deixar de banda que entre la majoria sobiranista i el 20% d’indiferents crònics hi ha una minoria que se sent tan fora de lloc que ha decidit impugnar el referèndum i deixar que la policia espanyola defensi els seus interessos a base de repressió. És dur d’assumir: són els nostres conciutadans. Però el realisme demana que la Catalunya del futur trobi mecanismes perquè aquesta part de la població no se senti forastera a la seva pròpia terra.

CRISI. I el que ha passat a Espanya també és molt gros. És una crisi d’estat. La resposta ha estat l’estúpida i apolítica apel·lació a la llei; i l’ús indiscriminat de la força i la repressió a uns nivells que avergonyeixen tot Europa. Això deixarà ferida a Catalunya; no s’oblidarà. I malgrat tot, la maquinària de l’Estat no ha pogut impedir el referèndum, la qual cosa, per a la crosta funcionarial, és una humiliació. Catalunya ha congriat una forta resposta espanyolista, però també un inèdit moviment de solidaritat peninsular: per als més optimistes, és la llavor d’un veïnatge tranquil i profitós. Malauradament, crec que a Espanya -a les seves elits- pesarà més l’orgull ferit, el 1898 i els baixos instints d’arrel franquista. Ho confirma el vergonyós paper dels mitjans de comunicació, que des del populisme televisiu fins a la pretesa intel·lectualitat impresa han reaccionat amb la disciplina d’un exèrcit, escampant l’insult, l’amenaça i la mentida, per un patriotisme mal entès o, en el pitjor dels casos, per interessos comercials de poca volada.

L’Espanya majoritària es bunqueritza i els sectors dinàmics que voldrien encetar una etapa nova no tenen prou força. Catalunya, mentrestant, s’ha posat a caminar. Amb tots els dubtes del món, i sense tenir clar on arribarà. Però ha crescut com a comunitat nacional i s’ha fet present en la geopolítica d’una manera irreversible. Hi ha molta feina al davant, però res tornarà a ser com abans. L’autonomia ha mort, i haurà tingut el funeral més bonic possible.

stats