El poble salva el poble, i viceversa

Partits. Torra és un desastre. JxCat és can seixanta. ERC només pensa en els vots. Rufián vol pactar amb el PSOE. La CUP només sap queixar-se. Colau és una oportunista. El PSC és el majordom de Sánchez. Etcètera. No és només una impressió de carrer. Els analistes, els politòlegs, fins i tot els humoristes, astorats davant la fallida general, opten per una neutralitat crítica: els polítics no estan fent la seva feina, tot és culpa seva. L’equidistància (que és una posició sovint legítima, però està desprestigiada pels qui n’han fet abús) situa al mateix pla el mal polític empresonat i el mal polític que té la clau de la garjola. Enmig del marasme, emergeix el poble, en cursiva, i certs autoproclamats representants del poble, amb un certificat d’autenticitat que s’han donat ells mateixos. Se’ls pot culpar? Potser no, veient com ha estat l’última dècada. Els carrers estan ocupats per joves que recorden què va passar l’1 d’Octubre, els nets de les iaies apallissades, com s’ha dit a Twitter. Davant la inacció, el politiqueig, el retrocés de les llibertats, l’absència de perspectives falagueres en l’àmbit econòmic, ¿qui gosa retreure res al jovent que renega del sistema (econòmic, democràtic, monàrquic, autonòmic)? Però això no vol dir que aquest poble sigui més poble que el que vota a les eleccions, el que es queda a casa o el que expressa el seu descontentament de forma no-violenta. És aquest poble el que continua anant a votar amb fe, el que ens salva del poble que massa sovint pretén parlar -a crits- en boca de tots. Però, malgrat tot, els partits polítics, tan desorientats, tan afàsics, tan mesquins, més val que entenguin que si no fan dintre seu una revolució com la que té lloc a fora la història els passarà pel damunt. I s’ho hauran guanyat a pols.

Diàleg. Com ja vaig dir fa uns dies, tots sabem que això ha d’acabar en una negociació. I que aquesta negociació no només pot ser entre governs, sinó també interna, entre els partits catalanistes (crec que Cs i PP estan encantats d’autoexcloure’s d’aquesta categoria). Ahir florien a Twitter les pancartes de joves manifestants que deien, per exemple: “No soc indepe, però estic al costat del meu poble”. O bé “No soc indepe, però vull la llibertat dels presos”. La gent que porta aquestes pancartes ha de formar part de la solució, ha de ser part de la Catalunya del futur. Si no, no els podrem demanar que ens facin costat a la pròxima manifestació. Cal una solució catalana, sobirana, que representi clarament la majoria, i que sigui defensada de forma unitària davant el poder espanyol. Puigdemont, Mas, Aragonès, Torrent, Rufián, Junqueras, Cuixart, Colau, Asens, Iceta, Batet, Fernàndez, Riera: ¿creieu de veritat que, reunits al voltant d’una taula sereu incapaços de fer una proposta unitària que doni el tret de sortida a la negociació? Si és així, el millor seria que pleguéssiu i deixéssiu el vostre lloc a nous líders amb més capacitat d’empatia i amb més obstinació pel consens.

El Tsunami Democràtic demana al govern espanyol: sit down and talk. No espero que passi en un termini breu; almenys fins després de les eleccions. És el nostre drama, però també el seu: Espanya fa massa temps que no gosa mirar-se al mirall. Mentrestant, aquí tenim molt a discutir.