El país que anticipa el 10-J

MOSAIC. Molts analistes coincideixen a dir que el 10-J, a falta de resultats pràctics, va tenir la virtut de situar l'independentisme al centre del debat polític català, i això és cert, però en un doble sentit: el sobiranisme cotitza a l'alça de manera transversal, però aquest mateix fenomen ha arremolinat el vot espanyolista a l'entorn del PP. D'altra banda, hi ha escèptics que diuen que la gran manifestació de Barcelona va ser la típica foguerada d'indignació que no deixa rastre a mitjà termini, però només cal veure l'últim sondeig del CEO per adonar-se que aquesta premissa no és certa. El tsunami ciutadà del 10-J, nodrit a parts iguals per la il·lusió i l'emprenyada, manté intactes els seus efectes. Ara bé: el sobiranisme català és un mosaic multiforme amb graus i matisos del tot heterogenis, la qual cosa no és dolenta per se però té conseqüències que amoïnen alguns, com ara la impossibilitat de cristal·litzar políticament.

PARTITS. Certs sectors potser somien una única força política independentista, que reculli i reforci el testimoni d'Esquerra i els seus satèl·lits. Però aquesta via sembla bloquejada per la pròpia imperícia d'aquells que l'haurien de dur a terme. I a més, fer passar la gran onada popular del 10 de juliol per l'adreçador d'unes úniques sigles seria el mateix que trair el seu esperit majoritari. La manifestació va demostrar que el sobiranisme és plural i transversal, que no pot ser excloent ni pot ser patrimonialitzat per cap formació política, per important que sigui. No pot ser una tendència o un formatget més de l'arc parlamentari, sinó un comú denominador de les forces polítiques majoritàries, com fins ara ho ha estat el catalanisme autonomista. Un hipotètic referèndum no es guanyarà mai si la sobirania no és un objectiu d'àmplia base, compatible amb tota mena d'etiquetes ideològiques.

VALORS. El 10-J es van aplegar independentistes de moltes menes. Primer hi ha els motivats, els que obeeixen raons identitàries o emocionals; després hi ha els resignats, és a dir, els que volien canviar Espanya i s'han cansat d'esperar, i finalment hi ha els conjunturals, els que sempre s'havien mantingut aliens a un debat que consideraven estrany o superflu però que s'han tornat sobiranistes per raons de tipus econòmic. Són tres motivacions legítimes, però com a pilars per sostenir la Catalunya del futur són un pèl fràgils. El factor emotiu és important, però en un país plural i mestís com el nostre fa de mal gestionar; la resignació no és mai un impuls del tot positiu, no fa agafar embranzida; i les motivacions econòmiques estan molt justificades però es poden esvair per poc que la conjuntura canviï. Necessitem un sobiranisme basat en el cor i en la raó, en el sentit pràctic i en l'esperança d'un futur millor. Necessitem l'afany de construir un país plural i autoexigent, no una reserva ètnica ni un lobi d'interessos dineraris, sinó una comunitat de valors. Per això és molt important que tots els ciutadans es preguntin no només què votaran en el cèlebre referèndum, sinó també què faran amb les eines que la sobirania posarà al nostre servei.