31/12/2017

La nova Diada

1 min

De motius per a la crispació n’hi ha hagut una bona colla. Si destaco l’1 d’octubre és perquè té tots els números per convertir-se en efemèride i perquè conté els ingredients que resumeixen les emocions de tot l’any: la dignitat, la repressió i la frustració. Per això quan recordem l’1 d’octubre ho fem amb una nostàlgia agredolça, que ens recorda les nostres potencialitats i limitacions. En certa manera em recorda l’Onze de Setembre -la derrota tricentenària, que commemorem perquè va esdevenir llavor de victòria-. Qui sap si l’1 d’octubre no podria esdevenir una Diada contemporània, sense olor de pólvora. Una jornada que, com la del 1714, ens recordi de què som capaços i en què som impotents. Tot i que hi ha una diferència fonamental entre les dues fites: l’Onze de Setembre és una derrota honorable. L’1-O és una victòria desmentida per la realitat posterior. El que em preocupa és que, així com el 1714 va fer del XVIII català un segle apolític, el 2017, que també és l’any dels refugiats, del Brexit i de Trump, doni ales a diverses generacions de descreguts de la democràcia. Qui els hi podria retreure? L’1-O les grans derrotades van ser les paperetes que deien , i les que deien No, i darrere seu les llibertats, i la separació de poders, i la veritat emmascarada per tones de manipulació periodística. Aquest Cap d’Any, amb la Generalitat governada de forma arbitrària i venjativa per un partit de corruptes i radicals -el PP dels quatre diputats-, és una estampa patètica que resumeix perfectament l’abast d’una crisi sistèmica.

stats