21/03/2020

Lliçons virals (2)

3 min
Lliçons virals (2)

Unitat. En moments de dificultats, això de dir que hem de remar tots alhora i en la mateixa direcció queda molt bé, i és un claim publicitari de gran eficàcia, i si no que l’hi preguntin a Ciutadans, que es va empescar el mejor unidos, o als hereus de CiU, que porten des de 2015 brandant la unitat independentista com a argument electoral gairebé exclusiu. L’actual govern espanyol d’esquerres ho té tan clar, això, que abans de pensar en l’estat d’alarma o en cap altra mesura d’una certa fondària va dissenyar una campanya pensada per derrotar la pandèmia amb injeccions de patriotisme. L’eslògan deia “ Este virus lo paramos unidos ” i va ocupar les portades de tots els diaris del règim. Durant dies, aquesta apel·lació a l’esperit patriòtic no es va veure acompanyada d’altres imprecacions més prosaiques, com ara, què sé jo, no facis desplaçaments innecessaris, no col·lapsis els centres de salut, no facis reunions de grup i, finalment, no surtis de casa. Com a resultat Espanya és el país on el Covid-19 té una corba de contagis i de morts més alta, i el govern de Sánchez no ha confinat la gent a casa (ara, almenys, ho recomana), ni tan sols a Madrid, focus principal de contagi; ni tampoc permet que la Generalitat ho faci, desoint l’opinió dels experts.

Centralisme. I és que això d’anar unidos està molt bé com a consigna patriòtica, sobretot en un país amb tendències centrífugues, com és Espanya; també ajuden a aquest noble objectiu les batudes desinfectants de l’exèrcit a l’aeroport del Prat o les compareixences de militars emmedallats elogiant l’esperit castrense de la població. Però quan s’intenta portar l’unitarisme més enllà, passa el que passa: el govern espanyol es reapropia de les competències autonòmiques, impedeix prendre mesures d’impacte local, requisa material i se l’emporta cap a Madrid en una absurda burocratització de la dinàmica assistencial, i prohibeix el tancament dels focus de contagi perquè “ el virus no sabe de fronteras ni territorios ”. Perquè, com dèiem la setmana passada, les pandèmies demanen una governança global, però després són les administracions més properes al territori les que han de menar un combat que demana agilitat i precisió. Tot això, a Espanya és impossible, primer pels complexos identitaris espanyols i segon perquè els dos focus principals d’infecció, Madrid i Catalunya, són les seus de dos governs que desconfien mútuament per raons òbvies. Quim Torra està especialment proactiu, tot i que ell mateix ha estat víctima del virus, i en els últims mesos del seu mandat no vol romandre mut i resignat mentre el govern espanyol li limita els moviments, i mentre Pedro Sánchez aprova despeses milmilionàries que, tot i afectar de ple l’estat del benestar, cap administració autonòmica ha validat.

Esquerres. Si tot això -recentralització, unitat, militars fent rodes de premsa- ho hagués fet un govern del PP, tindríem les esquerres nacionals posant el crit al cel. Però com que ho ha fet el govern de PSOE i Podem, les seves filials catalanes s’han posat sense dubtar-ho al costat dels seus socis i han acusat la Generalitat de “deslleial” per intentar anar més enllà del que diu Madrid en matèria de confinament. Però en el cas que algú estigui amoïnat per l’estómac de comuns i socialistes, que no pateixi gaire; dimecres es van empassar el discurs del rei Felip sense immutar-se. Per tant, la seva solidesa digestiva està acreditada. No ho oblideu, galifardeus sense estat ni sentit d’estat: amb les coses importants no s’hi juga.

stats