L’hivern dels patriotes

Junts per Catalunya volia una campanya electoral de mig any, i ja la té. En un altre univers els actuals socis de govern haurien pactat un calendari i fins i tot un escenari postelectoral, però com que això és somiar truites, doncs ara ens trobem amb un govern que és alhora govern i oposició, intentant administrar la segona onada amb la feblesa que es deriva de la provisionalitat, amb consellers peribles, sense pressupostos per a l’any vinent, i un únic consol -consol de ximples- que és la caòtica situació de Madrid. Si l’esperança de Junts és que els estralls de la segona onada erosionin Esquerra, potser es veurà satisfeta: s’acosta un hivern molt dur i les conselleries socials en mans dels republicans patiran un test d’estrès que pot esfondrar una estratègia que s’havia de basar en l’eficàcia en la gestió. El lideratge de Pere Aragonès està en joc de forma prematura, quan ni tan sols pot dir-se president. Però la dilatació del calendari, amb eleccions al febrer, també tindrà un enutjós efecte secundari per a la gent de Puigdemont: en aquests quatre mesos, hi pot haver una seriosa pugna pel lideratge electoral de Junts; i, a més, el PDECat tindrà un temps extra per consolidar la seva pròpia oferta, a la qual no li faltaran mitjans ni padrins. Jugada mestra?

Les batalletes de poca volada no acostumen a tenir premi electoral. Més enllà del miratge de les xarxes socials, on volen els retrets i els insults teledirigits des de totes les trinxeres, hi ha un país fatigat que demana a la classe política una altra mena de comportament. Es diu sovint que els dos grans partits sobiranistes estan condemnats a entendre’s. Però no es diu res de la resta del cos electoral català, format per persones que pateixen els estralls de la pandèmia amb la idèntica intensitat. La debacle demanarà, ho vulguem o no, una “resposta de país”, però del país sencer, un acord molt ampli que ens obligarà a modular les diferències irreconciliables i les ferides encara obertes. Pensar en el conjunt del país és patriotisme. Parlar amb els carcellers, mentre Cuixart i Sànchez compleixen tres anys a la presó, és, contra el que pugui semblar, un senyal de grandesa.

El diàleg ens catalanitza, el frontisme ens espanyolitza. Mireu el vergonyós espectacle amb què Madrid i pràcticament totes les institucions espanyoles, de la monarquia cap avall, escandalitzen el món; mireu com les enquestes revelen que aquest desori, inopinadament, beneficia la ultradreta franquista. Hem de plànyer els progressistes espanyols, però Catalunya té l’oportunitat de marcar la diferència, no pas enterrant el gran contenciós sobre la sobirania, però sí fent-lo compatible amb una política d’acords amplis que permeti estintolar la lluita contra el covid, la reparació dels estralls econòmics i l’estratègia a mitjà termini per a la represa econòmica. M’atreveixo a dir que, en les eleccions de febrer, els partits que siguin més capaços d’arribar a acords multilaterals tindran avantatge sobre les formacions que tinguin com a única divisa la defensa inflexible d’uns postulats de marbre, per nobles que siguin.

I ho reitero perquè no quedin dubtes: tot aquest esforç de consens, necessari per fer costat a la gent que pateix, voti el que voti, no matisa, ni ajorna, ni ha d’anestesiar, el debat pendent sobre la nostra sobirania, sobre la repressió, sobre com ha de ser el pròxim embat contra l’autoritarisme de l’Estat. La grandesa també consisteix en no utilitzar el covid com a coartada per defugir les aspiracions de la majoria del país. Una majoria que, no ho dubteu, anirà a més.

EDICIÓ PAPER 24/10/2020

Consultar aquesta edició en PDF