Fer història, fer ciutat
BarcelonaEl resultat de les eleccions municipals a Barcelona respon a algunes preguntes: ERC consolida la seva hegemonia en el camp independentista, obté una victòria històrica (la primera després de 80 anys) a la capital del país, però la pluralitat barcelonina, tossuda, es nega a desaparèixer. El sobiranisme només compta amb 15 regidors (abans 18) i un percentatge de vot similar al de fa 4 anys. Necessitarà dialogar per governar. La ciutat té reptes massa importants per renunciar a un govern sòlid, estable i amb objectius compartits per una majoria superior a la que fins ara ha donat suport a Ada Colau. El PSC, empès per l’efecte Pedro Sánchez, esdevé una força rellevant i és una bona notícia -per a tothom- que substitueixi Ciutadans com a referent de l’unionisme. Per cert: la candidatura de Manuel Valls ha estat un doble error. Error d’Albert Rivera, que es queda sense referència a la capital catalana, i error per a Manuel Valls, que ha vist com la seva carrera política espanyola es pot donar per morta abans de néixer.
Ernest Maragall serà alcalde de Barcelona i li toca obrir el ball. Ha de tenir present que deu la victòria a un seguit de votants independentistes que han vist l’oportunitat d’obtenir una victòria històrica. No els pot decebre, especialment quan el conflicte català afronti nous i dolorosos reptes. Ha de ser un alcalde independentista, però ha de governar per a la gran majoria de barcelonins. Ha de tenir present la claríssima majoria d’esquerres del ple, sense tallar amarres amb els aliats naturals del sobiranisme. Maragall és un polític experimentat, i la seva capacitat de servei i de diàleg serà posada a prova.
Interrogants nous
Però, sobretot, la victòria ajustada d’ERC planteja interrogants nous. Quin futur espera a Ada Colau? ¿Pot ser la nova líder de l’espai dels comuns, després d’uns resultats globalment dolents a Catalunya i a Espanya? Quin futur espera a Elsa Artadi, una de les dirigents amb més futur de JxCat, després d’uns resultats decebedors? Com es configurarà l’espai postconvergent, després de l’èxit de Puigdemont i el fracàs de Jordi Graupera? ¿Hi haurà govern tripartit? ¿Els comuns i JxCat es vetaran mútuament? ¿Jaume Collboni actuarà amb autonomia per bastir ponts o serà una corretja de transmissió del PSOE quan caigui la tempesta judicial sobre Catalunya?
Però estem parlant de Barcelona: convé no oblidar-ho mai. La ciutat té problemes importants, però també unes possibilitats immenses. El gran repte que té Maragall al davant, a més de consolidar el perfil d’ERC com a partit de govern, és treure Barcelona de la provisionalitat crònica, preparar-la per al seu compromís ineludible: exercir com a Cap i Casal de la Catalunya del futur.
