Publicitat
Publicitat

Un govern per als remences

TRIPARTIT? Quan Artur Mas demana un govern de CiU amb PSC i ERC, sembla inspirat pel seny i el possibilisme. Qui pot negar que aquestes tres formacions, a més d'ocupar el podi parlamentari, encarnen la centralitat ideològica i territorial del país? Però se m'acuden dues objeccions. Primera: el carrer -la gent- té la seva pròpia dinàmica, que ignora el joc de majories del Parlament. Una majoria confortable no confortarà el carrer, si la conjuntura econòmica continua essent la mateixa. Segona: entre CiU, PSC i ERC hi ha massa diferències estratègiques per pensar que poden pactar un full de ruta nou de trinca. Un pacte lampedusià, de simple supervivència, no és una opció. I tots tres s'hi juguen el futur. Els republicans saben que la gent no els ha votat perquè governin, sinó perquè forcin el calendari sobiranista; qualsevol alternativa els conduirà de retorn a la marginalitat. Els socialistes es mouen en un estret marge d'ambigüitat i, si es defineixen massa en un sentit o un altre, poden implosionar, la qual cosa potser no és la pitjor de les opcions que se'ls plantegen.

LA FEDERACIÓ. I després hi ha CiU, que és el veritable problema del país, perquè és la primera força política, la que porta el timó, i la que està en situació més precària. Evidentment hi ha la qüestió d'Unió Democràtica, és a dir, en Duran i Lleida, més els 13 diputats que llueix i que branda com una permanent amenaça per al govern de Mas i per al procés de transició nacional que -de moment- encapçala. En Duran representa una part rellevant de l'ADN de CiU: l'entesa amb les elits i amb la part de l'electorat que vota el PP a les eleccions generals. Projecta una ombra més allargada que mai perquè a Madrid li fan la gara-gara i perquè CDC, simultàniament, viu moments baixíssims, amb casos de corrupció que afronta només de puntetes, un líder fora de forma i un sector crític que considera, amb més o menys recança, que cal aparcar el sobiranisme davant l'evidència que no hi ha prou arsenal per enfrontar-se amb l'Estat. No tinc cap dubte que una bona part de la direcció de CiU estaria d'acord a refer ponts amb el PP català si no fos que ara, cada vegada que parlen amb la Camacho, la imaginen reproduint cada conversa per passar-la al CNI o directament a El Mundo .

ELS REMENCES. I és que el PP resulta d'una gran utilitat per al catalanisme; genera consensos allà on pràcticament no n'hi pot haver. Tant CiU com ERC, PSC i ICV voldrien relaxar la reducció del dèficit, impedir el desmantellament de l'estat del benestar i alleujar la situació de milers i milers de famílies a casa nostra; i saben que per aconseguir-ho tard o d'hora han de plantar cara al govern espanyol. Qui sap si això és un punt de partença per a un programa de govern. L'oportunitat per a l'èxit o per al fracàs. Comprenc la por que inspira l'episodi del 6 d'octubre de 1934, però si volen parlar de precedents històrics, a mi em fa més por el record de la guerra civil del segle XV. En aquell moment la Generalitat va declarar la guerra al rei castellà, que no respectava les llibertats, però simultàniament va atacar els pagesos de remença que lluitaven per alliberar-se del jou feudal, de tal manera que al final els pagesos van fer costat al rei davant de la Generalitat dels oligarques barcelonins. Això sí que no ens pot tornar a passar. Necessitem un horitzó nacional i social. Els sacrificis que el govern de Mas demana a la gent perdran tot el sentit si només han de servir per salvar una legislatura i, de passada, apuntalar el govern del PP. Potser sí que som una societat poruga i acomplexada, però hem arribat a un punt de degradació tal que, si bé els riscos ens espanten, la realitat ens espanta encara més.

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF