Publicitat
Publicitat

Qui gestionarà el no?

El 1986 Felipe González va estar a punt de perdre el referèndum de l'Aliança Atlàntica. Era un moment crític del seu primer mandat i s'hi jugava les garrofes. Les enquestes donaven avantatge al no. Tot va començar a canviar quan el mateix president es va implicar en el desenllaç. La personalització en política no falla mai... Pocs dies abans del referèndum, González va anunciar per televisió que, en cas de resultat contrari, dimitiria. I tots els corifeus socialistes van començar a formular una inquietant pregunta retòrica: " ¿Quién gestionará el no?" No era una pregunta qualsevol! Tampoc no ho és ara. Tots els projectes són vàlids, però la seva força està directament relacionada amb els noms i les sigles que té al darrere.

Tornem al present i analitzem la probable correlació de forces el 25-N: CiU clarament guanyadora, triplicant els vots del seu immediat perseguidor; el PSC, el PP i ERC lluitant per un segon lloc merament honorífic; ICV-EUiA més o menys en els seus números; Ciutadans esdevenint el portaveu del resistencialisme espanyolista. I encara queda la incògnita de SI i la CUP. En xifres rodones: clara majoria sobiranista, dos terços del futur Parlament a favor del dret a decidir, i sobretot: cap combinació alternativa.

Cap alternativa al sobiranisme

Pensem en el procés immediatament posterior. La consulta és un meló per obrir. L'electorat català vota principalment opcions sobiranistes; però en un referèndum, amb clímax emocional, haver de dir o no ... no és tan fàcil. Les enquestes, de moment, pronostiquen una ajustada victòria del sí. Però si el resultat fos negatiu i Artur Mas dimitís, què vindria després? ¿És possible de concebre un front contrari a l'estat propi, capaç de forjar una majoria alternativa amb un projecte també alternatiu? Per dir-ho més clarament: podem imaginar una Catalunya pilotada per una coalició de govern entre el PSC, el PP i Ciutadans? Cap d'aquests tres partits, junts o per separat, sembla capacitat per liderar una alternativa al sobiranisme. Ni per pactar un programa de govern. I, de moment, i segons totes les enquestes, la suma de tots tres queda lluny dels resultats que es vaticinen només per a CiU.

El nou consens català

És clar que una majoria formada per CiU, ERC i ICV també planteja dubtes de cohesió. Entre els ecosocialistes hi ha opinions de tota mena. A Unió Democràtica també. I si Artur Mas plega després d'obtenir els seus objectius -com ha promès- la seva herència pot passar a mans més discutides que les seves. Però és irrebatible que hi ha un nou consens català, amb una folgada majoria al darrere, que aposta per l'exercici sobirà al dret a decidir i per una relació de tu a tu amb l'estat espanyol; aquesta haurà de ser la base d'una futura negociació.

La solució final dependrà de molts factors, entre els quals l'equilibri de forces dins de Catalunya. Però el canvi de paradigma és irreversible. Més val que tothom s'ho fiqui al cap, aquí, a Madrid i a Brussel·les, perquè el no, és a dir, l'statu quo actual, no té qui el gestioni.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 17/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF