El següent Procés

PERSPECTIVA. En història és recomanable deixar passar el temps per agafar perspectiva. Només el pas dels anys ens ajuda a definir la importància d’un fet concret. Si no ho fem així, correm el risc de caure en la dèria infantil de voler ser protagonistes de la història un dia de cada dos, i de trivialitzar l’adjectiu històric, aplicant-lo a jornades castelleres o a moments d’exaltació col·lectiva.

Em temo, però, que l’actual pandèmia tindrà un paper rellevant en la història, no només pels seus efectes concrets sinó també perquè és la primera crisi sanitària global o, dit d’una altra manera, la primera expressió vírica de la globalització. La unificació de l’agenda planetària ha tingut efectes positius i ens ha permès prendre consciència d’alguns problemes que només poden ser abordats des d’una governança global; també ens ha ajudat a superar barreres mentals i racials, i ha donat l’oportunitat de creixement a sectors que s’han trobat amb un mercat més ampli i homogeni. Però, al mateix temps, la universalització de l’activitat ha fet que tots els problemes mundials siguin, també, els nostres problemes. És un canvi de mentalitat tan bèstia que en molts països d’Occident ha provocat una resposta ultralocalista i conservadora. El fenomen Trump i el Brexit en són una part.

PROCÉS. I a Catalunya? No hi ha dubte que els anys 10 del present segle hauran estat la dècada del Procés Sobiranista. I se’n dirà així encara que un procés, per definició, ha de menar a alguna mena de canvi i encara no està clar en quin grau el país haurà canviat a causa d’aquest decenni de turbulències. El què està clar, però, és que l’episodi fracassat de 2017 va marcar un punt i a part i que el que ha vingut després (repressió, mobilitzacions, judici, sentències) n’és més aviat un epíleg. El Procés ha acabat sense aconseguir el seu objectiu -fer de Catalunya un estat independent- però ha canviat de forma radical el nostre mapa polític i també les relacions del país amb les institucions espanyoles filles de la Transició. Això hauria de tenir un efecte, no se sap quin; però fins a l’esclat de la pandèmia era raonable pensar que l’esdevenir polític català emprendria camins nous, tan allunyats de l’infantilisme de 2010 com del conformisme pujolista del 2000.

CANVI. Això, sense comptar els canvis que el conjunt d’Espanya ha experimentat en la mateixa etapa, en què han entrat en crisi la forma d’estat, el model territorial, el model socioeconòmic i el sistema de partits. Catalunya hauria d’afrontar la dècada dels 20 pensant en el que ha deixat de bo el Procés, i proposant noves estratègies per assaltar el semienrunat edifici constitucional per aconseguir un nou estatus polític. Però ha arribat el coronavirus i les prioritats s’han capgirat. La pandèmia ens imposa un confinament que esperem que no s’allargui més del necessari, i després ens imposarà una recessió econòmica que, si no volem que sigui com la de 2008, farà necessària una unitat d’acció en l’àmbit europeu. Sens dubte la conjuntura no serà la millor possible per posar en l’agenda qüestions de sobirania... I en canvi, sense un plus de sobirania, Catalunya es veurà incapacitada per buscar les seves pròpies receptes per sortir de la recessió sense que el seu entramat social i econòmic quedi desballestat. Potser el Procés, si més no, ens haurà ensenyat que la defensa del bé comú ens imposa fermesa política. Potser el coronavirus ens donarà l’argument perfecte per salvar el nostre sector públic, ara que sabem com és de propi, de feble, de necessari.

EDICIÓ PAPER 06/06/2020

Consultar aquesta edició en PDF