Un bon govern republicà
BALANÇ. Els partits sobiranistes han obtingut un resultat excel·lent en les pitjors circumstàncies possibles. Amb empresonats, citacions judicials i intimidacions de tota mena. Aquesta és la principal conclusió que hem de treure de les eleccions del dia 21. També és cert que el creixement de Ciutadans, i el seu espanyolisme descarat, han generat una preocupació lògica. Però en qualsevol país madur el millor és que les cartes estiguin sobre la taula. Amb una participació del 82%, i amb una claca mediàtica com la que ha esperonat Inés Arrimadas, ja no es pot parlar de majories silencioses. El repartiment de forces és clar, i certes fal·làcies han quedat desmentides.
GOVERN. La majoria sobiranista té davant seu una segona oportunitat, i l’ha d’aprofitar. No serà gens fàcil, perquè ara com ara no se sap ni tan sols el nom del futur president. Puigdemont ha fet campanya amb l’única promesa del seu retorn, i ara es pot trobar amb la impossibilitat de complir-la. Junts per Catalunya no és un partit, sinó una agrupació electoral. Els seus dirigents han de decidir si volen substituir el PDECat o bé recolzar-s’hi. Tenint en compte que els seus possibles aliats (ERC, la CUP i eventualment els comuns) li queden a l’esquerra, em sembla que la primera opció és la més raonable. Però tot dependrà de la situació personal de Puigdemont, que és el seu principal actiu.
ERC, després d’una campanya de to melancòlic i d’un resultat decebedor, té l’obligació de reviscolar-se i entendre que, malgrat tot, li espera un gran protagonisme: a diferència dels seus futurs socis, té un partit estructurat i molt capaç d’establir el diàleg amb formacions diverses. Marta Rovira ha fet bé de reclamar amb urgència la restitució de Puigdemont: és el mandat de les urnes, però a la vegada és una pressió sobre JxCat. La reivindicació del Govern legítim, en boca dels republicans, és un missatge enverinat: implica que, si Puigdemont no torna, hauria de ser substituït automàticament per Oriol Junqueras. Però fins al dia 4 no se sabrà si el Suprem permet al vicepresident sortir en llibertat provisional.
OBERTURA. JxCat i ERC comparteixen la mateixa lectura dels resultats: els votants els han demanat que ho tornin a intentar, però d’una altra manera. Això vol dir que ni uns ni altres no tenen ganes de tornar a sentir la pressió de la CUP. La qual cosa obre la porta a buscar acords puntuals amb els comuns o fins i tot amb el PSC. No serà fàcil, sobretot si el president és de JxCat, però cal recordar que Ada Colau necessita suports per tenir estabilitat en la fase final del seu mandat, i que els socialistes són pactistes per naturalesa. Aquesta mena d’acords implicarien una temporització del Procés, però tindrien la virtut d’aïllar Ciutadans i facilitar una represa de l’acció política que la gran majoria del país sabria valorar. La República via referèndum pot i ha de ser un horitzó per als independentistes -per això se’ls ha votat-, però no ha de ser un obstacle per recuperar el pols de la governança. La combinació entre el curt i el mitjà termini és un element bàsic de tot projecte polític.
Si l’independentisme és capaç de governar bé i d’estendre la mà als votants d’altres formacions, trencarà el seu sostre de vidre més d’hora que tard.
