Votar decència
CERCLES. Veig el mapa polític català com una sèrie de capes concèntriques. En el nucli hi ha el bloc independentista, amb ERC, JxCat i la CUP (o el Front Republicà). Més o menys la meitat de la població, amb una tendència natural al creixement que s’està veient alentida per una suma d’errors i deficiències que ja comentarem un altre dia. En una segona capa hi ha el bloc autodeterminista, que seria la suma dels anteriors i els comuns; una majoria qualificada que té com a punt comú l’autodeterminació i que debat opcions que van de la independència a l’Espanya confederal. I hi ha una tercera capa, que és la majoria absolutíssima del país, que jo anomeno el bloc de la decència i inclou també el PSC i fins i tot algun votant ocasional de Ciutadans que es va creure el discurs de la por però que no està d’acord amb la repressió, ni amb l’empresonament dels líders de l’1 d’Octubre, i que vol que s’obri un diàleg sincer i ambiciós sobre el futur polític de Catalunya.
Fora d’aquesta gran majoria hi ha el trio que assumeix o empara la ultradreta -Ciutadans, PP i Vox-, que a Espanya aspira a la majoria, i per fer-ho ha sacrificat tota aspiració a la centralitat catalana. És el trio de l’insult, de la mentida sistemàtica, de la mala educació, del conservadorisme ranci i de l’amenaça permanent cap a les institucions, la llengua i, en general, el caràcter distintiu de la nació catalana. A més, i a través del blanqueig de Vox, aquests partits són la porta d’entrada dels elements més nocius de l’extrema dreta -el nacionalisme, la xenofòbia, el masclisme, l’autoritarisme, etc.-. La primera obligació que tenim com a catalans, aquest diumenge, és arraconar aquesta hidra de tres caps i impedir la seva influència tòxica en la vida política del país.
PSC. Els més abrandats dels meus lectors em diran que el PSC forma part del bloc que va donar suport al 155, i que la seva supeditació al PSOE els inhabilita com a membres d’un eventual front del diàleg. Tenen una part de raó. Però qualsevol que tingui amics, parents o coneguts del PSC sap que no tots ells són com Josep Borrell, que molts viuen la situació actual amb certa angoixa i que, si més no, el seu comportament és civilitzat, potser perquè encara hi resta el pòsit de les velles sinergies de l’antifraquisme. Si a l’actual Catalunya hi ha d’haver un sector clarament no independentista (que hi serà), el millor és que al capdavant hi hagi el PSC, i no l’embogida líder de Ciutadans i la seva cort de busca-raons.
Goso dir que el PSC seria més ambiciós nacionalment si no hagués renunciat a la seva sobirania enfront d’un PSOE que viu tenallat per la por al trifachito. Quan Miquel Iceta va defensar l’indult per als presos polítics, va ser desautoritzat al moment, i ha fet una campanya molt discreta, mentre els barons autonòmics del PSOE insulten l’independentisme amb total impunitat. Meritxell Batet en va prendre nota. Tant és així que quan, en el debat de TV3, Gabriel Rufián li va preguntar directament si estava d’acord amb el fet que Jordi Cuixart portés un any i mig de presó preventiva, Batet, visiblement incòmoda, va fer una pausa, va canviar de tema i va fer com si no hagués sentit res. Jo estic segur que Batet no està d’acord amb la situació de Cuixart, però que no tingués el valor de dir-ho en veu alta, per por a la reacció de les dues maleducades, o a la bronca dels seus caps madrilenys, va ser una demostració clara dels límits del PSC, un partit decent que exerceix la decència... fins allà on el deixen. Pensem-hi també a l’hora de votar.
