Unitat a contracor
RESPOSTA. No soc un gran partidari de la unitat en termes polítics. Em sembla una consigna buida que no s’adiu amb el pluralisme i l’alternança. La unitat és, sovint, una coartada per limitar la crítica als governants. Però la població catalana actual, que no ha conegut cap guerra ni cap catàstrofe natural, s’enfronta actualment a una crisi sense precedents que justifica allò que sovint s’ha anomenat “una resposta de país”. Les restriccions recentment imposades pel govern català, que són molt semblants a les que pateixen la majoria dels ciutadans europeus, posen sal a una ferida encara oberta, la del desastre econòmic del primer confinament; ens han agafat a tots amb la moral més baixa, la paciència sota mínims i l’amenaça d’una pauperització de sectors amplíssims de la nostra societat. Són moments d’una enorme dificultat per a qualsevol govern, i són també moments en què qualsevol guspira -un desnonament o una manifestació- pot encendre els ànims i situar-nos en escenaris de violència urbana que, a més de fer-nos mal com a societat, dificulten la gestió de la pandèmia. Els incidents de divendres a Barcelona, incitats, pel que sembla, per elements d’extrema dreta emparats per Vox, en són un símptoma preocupant.
SENY. No soc expert per dir si el govern català està responent millor o pitjor que els seus veïns. Crec que és un govern transparent i que no té por de prendre mesures impopulars. Que està afeblit per les seves dissensions internes. Que pateix, com tot l’independentisme, els embats de l’aparell judicial de l’Estat, dels quals hem tingut una vergonyosa demostració aquesta mateixa setmana. Sota aquestes circumstàncies, convé recordar que la virulència d’aquest segon rebrot ha desbordat tota mena de governs, de totes les tendències, i que el moment actual no s’hauria d’aprofitar des de cap instància per desgastar adversaris polítics o per minar la confiança de la ciutadania. En aquest sentit, la classe política catalana, en el seu conjunt, està mostrant més seny que la seva homòloga espanyola, en gran part perquè la dreta espanyola, que mostra una actitud tan irresponsable a Madrid, no té aquí la mateixa força, la qual cosa ens ha estalviat una colla d’episodis grotescos. Fora de la política, seria desitjable també una actitud més constructiva; cal fiscalitzar els que estan en primera línia, però no des del vedetisme ni la verbositat buida de molts opinadors que fa anys que van deixar de ser enfants terribles.
AGRESSIONS. Tornarà la normalitat i la repressió continuarà aquí, i el plet català revifarà amb força, potser amb més força que mai. Entre altres motius, perquè el sentit de la responsabilitat que reclamem no el té el búnquer judicial espanyol, i les seves agressions constants mereixen una resposta, encara que sigui diferida; una resposta que, a més, ha de passar comptes amb el PSOE i Podem, espectadors passius davant d’aquest espectacle humiliant, i administradors covards que no han mogut ni un dit per afrontar la qüestió catalana, ni tan sols des d’una òptica exclusivament humanitària; la gent no ho oblidarà.
És a pesar de tot això que cal controlar la ràbia i exercir la responsabilitat. Tots els esforços han d’anar dirigits a superar el tràngol de la pandèmia i implicar en la lluita tots els sectors afectats, la comunitat científica i mèdica, tots els partits polítics i agents social, i totes les instàncies que ens han d’ajudar a refer-nos, com el govern espanyol i la Comissió Europea. Unitat impulsada des del mateix govern -en primer lloc, dins del govern- liderant la resposta col·lectiva a aquesta crisi.
