Superar la por

NEGOCIAR. La por és el gran obstacle en una negociació. No parlo de la por al fracàs o a les reaccions adverses. En el cas que ens ocupa -la futura negociació, si arriba, entre el govern espanyol i el sobiranisme català- la por mundana dels uns no té res a veure amb la Por, en majúscula, dels altres. El PSOE tem els atacs externs, perdre la investidura, perdre vots. Però a l’altra banda de la taula, tant ERC com JxCat s’hi juguen alguna cosa més. Tenen gent a la presó i a l’exili, gent processada, gent que sap que la repressió està a punt per abatre’s sobre qualsevol gest de rebel·lia. Aquesta por és humana i amb prou feines es pot dissimular amb la retòrica. Els negociadors catalans saben que, a més de contrapartides, diners i competències, també està en joc quants anys passaran els presos entre reixes, quants anys passaran fora del seu país els exiliats i quanta gent més veurà amenaçada la seva llibertat, el seu patrimoni o la seva carrera. Un dels tres negociadors republicans, Josep Maria Jové, espera judici per la seva implicació en l’1 d’Octubre. També hi ha centenars d’alcaldes imputats, com l’antiga cúpula dels Mossos d’Esquadra, l’antiga mesa del Parlament, els membres de la sindicatura electoral, desenes de membres dels CDR o simples manifestants que esperen a ser jutjats, i a més s’investiga el Tsunami Democràtic per “actes de terrorisme”. Aquesta espasa de Dàmocles hi estarà present. S’ha d’entendre que el govern espanyol compareix a la taula de diàleg amb aquest avantatge de sortida.

REPRESSIÓ. La repressió és un acte polític i no té només l’objectiu de castigar o prevenir delictes, sinó també d’estendre la por entre la població i molt especialment entre els adversaris polítics. És una acció defensiva de l’Estat que li ha de servir per negociar en millors condicions. Com a resultat, el diàleg ja no versarà només sobre el futur estatus polític de Catalunya, sinó també sobre una eventual amnistia i el final de la repressió, com a pas indispensable per a la normalització política del país. L’Estat té eines i les utilitza com li convé, i intentarà aprofitar-se d’aquesta coacció perquè, a base de concessions policials i judicials, ens conformem amb alguns retocs cosmètics que ens deixin més o menys com abans d’iniciar-se el Procés. Ja han aparegut veus valentes com la dels presos Jordi Cuixart, Jordi Sànchez o Dolors Bassa que demanen que la seva penosa situació no s’utilitzi com a moneda de canvi, i aquest és un gest que, dos anys després del seu empresonament, els honora i els reivindica.

TEMARI. Per als partits del govern català, és un moment de gran pressió, en què necessitaran tot el coratge per imposar la seva agenda, superant la por que la seva fermesa perjudiqui les expectatives de tots els represaliats. En la futura negociació hi ha d’entrar tot: presos, repressió, dret a decidir i resolució pactada del conflicte polític. Tot té la seva importància, perquè si bé és cert que res no serà igual fins que els presos i els exiliats tornin a casa, també ho és que una solució purament antirepressiva, sense contrapartides polítiques reals i verificables, serà entesa com una renúncia al mandat popular. I encara pitjor: haurà fet inútil la valentia dels que han sacrificat anys de vida, o patrimoni, o una carrera política per aconseguir que l’1 d’Octubre el poble català tingués l’opció de votar sobre el seu futur. Espero que, si hi ha oportunitat de negociar, els representants de la majoria catalana tinguin la fortalesa de caràcter per, d’una banda, tenir presents els represaliats i, de l’altra, no permetre que la Por els domini en un moment tan important com aquest.