Publicitat
Publicitat

FORA DE TEST

Se'n diu xantatge

REALITATS. Les portades dels diaris serveixen per mostrar les múltiples cares de la realitat. De vegades, però, són l'instrument que la política utilitza per sembrar confusió o alternar missatges contradictoris en un moment en què l'important és que l'adversari no sàpiga a què s'enfronta realment. Hem llegit a La Vanguardia que Mas i Rajoy han encetat la via del diàleg; hem llegit a l'ARA que Mas i Junqueras s'han promès lleialtat mútua. I gràcies a El País sabem que la Moncloa ha dit que no obrirà l'aixeta si CiU no trenca l'acord amb ERC. No dubto de la veracitat de les tres informacions, però és una evidència que no es poden produir de forma simultània. CiU està jugant amb dues baralles, perquè de fet juga dues partides diferents: la del dia a dia (les nòmines) i la de l'horitzó de futur (la consulta). Es tracta d'un joc arriscat; ja ho era en temps més tranquils, els del malabarista Pujol. Avui CiU juga al doble o res amb la moral per terra, i asseguda sobre un barril de pólvora. Però encara que a Madrid pensin que això és degut a un trastorn mental transitori d'Artur Mas, el cert és que darrere de tot plegat hi ha -encara- un mandat popular.

COP D'ESTAT. Home, també es podria dir que són els votants catalans els que s'han tornat bojos, però seria molt més raonable buscar les causes objectives que han dut el sobiranisme a la centralitat política. Aquest exercici no el farà Madrid, perquè segurament no li complauria la resposta (per això mateix no permetrà el referèndum). Madrid és un aparell d'estat, i com a tal no està tan interessat en les causes com en els efectes. El seu únic neguit és evitar que es fragmenti la soberanía nacional i davant d'aquest objectiu suprem no importen els mètodes ni les conseqüències -incloent-hi l'asfixia econòmica, que per cert ens perjudica a tots els catalans, inclosos els que voten el PP-. Que s'anunciï amb tanta desimboltura que la Moncloa "alleujarà" les finances catalanes si Mas renuncia al sobiranisme (al seu propi programa electoral) és una mostra de baixíssima qualitat democràtica. És, ras i curt, la legitimació d'un xantatge, i un cop d'estat encobert. Amb l'agreujant que els diners amb què pretenen "alleujar-nos" procedeixen directament de les nostres butxaques, i si no els tenim és, d'una banda, per l'aplicació perversa del concepte de solidaritat, i, de l'altra, perquè s'està incomplint la llei. ¿I ens pregunten per què volem ser un estat?

RUTES. Sincerament no sé què passa pel cap d'Artur Mas; no sé si està vivint al dia o si té un calendari mental perfectament establert. Tampoc no puc afirmar -i això és el pitjor- si la seva voluntat es correspon amb la voluntat de CiU, o almenys la de CDC. Espero, però, que Oriol Junqueras sí que ho sàpiga, perquè s'hi està jugant les garrofes. ERC no puja en intenció de vot perquè la gent vulgui veure els seus dirigents fent de consellers; puja per tal que CiU no es pugui desviar de la ruta. Si el possibilisme ens porta cap a un altre viarany, ERC farà bé de passar a l'oposició i esperar temps millors. Per agenollar-se i recollir les engrunes que ens llanci en Rajoy -només si som bons minyons- hi ha gent força més qualificada.

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF