04/09/2011

Prenguem mal (si cal)

3 min
Amb l'acord de reforma constitucional, PSOE i PP han posat el dit a l'ull de Duran. I Artur Mas ha avisat un cop més del risc de desafecció.

Angela Merkel. Calia la reforma constitucional? La crisi ha posat de moda el vell principi de no estirar més el braç que la màniga; no es cansen de repetir-ho gurus i catedràtics. Però augmentar la despesa per estimular l'economia en temps de recessió és una recepta d'ús comú; ara, en canvi, el govern espanyol hi ha renunciat per llei (i per sempre, perquè el PP no tornarà mai el regal que li fan). Com que els paràmetres previstos en l'article 135 no s'aplicaran fins al 2020, sembla evident que el seu impacte sobre els mercats serà limitat, almenys a breu termini. Els efectes són molt més descriptibles a nivell polític: la modificació exprés de la carta magna del 1978 és una demostració de feblesa i de fortalesa, tot alhora. Feblesa de cara enfora: el govern socialista se sotmet al diktat de Merkel i Rajoy, és a dir, dels mercats; ho fa renunciant a una política financera pròpia. Espanya s'hi deixa un tros de sobirania; el PSOE, un tros d'ànima.

Heribert Barrera. En clau peninsular, en canvi, la reforma és un acte d'autoritat. El mateix govern que s'agenolla i somica davant del xèrif teutònic, es venja de la humiliació imposant les seves normes dins de casa. Amb la votació de divendres, PSOE i PP demostren a qualsevol somiatruites perifèric que, tot i la seva tendència a tirar-se els plats pel cap quotidianament, los dos grandes partidos nacionales poden posar-se d'acord quan els convé. I demostren, també, que només ells poden modificar l'arquitectura institucional de l'Estat. Aquesta reformeta vergonyant, feta a corre-cuita, sense encomanar-se a Déu ni al diable, acontentarà poc o molt els mercats, però en clau interna ha tingut un derivada perniciosa: ha posat de manifest la petitesa i la nimietat dels partits catalans. El PSC, desaparegut; CiU, exclosa; ERC i Iniciativa, clamant al desert. Heus aquí la conseqüència del marc legal que els catalans vam aprovar el 1978, quan veníem del franquisme i no se'ns oferia res millor. S'hi van conformar tots, excepte Heribert Barrera i pocs més. Les regles són aquestes, i només ens queda la conformitat... mentre el tauler de joc sigui Espanya.

Santi Vila. Rubalcaba i Rajoy li han fet un mourinho a CiU. Han posat el dit a l'ull de Duran. I Artur Mas ha avisat -un cop més- del risc de desafecció (que prendrem mal, per dir-ho a la manera de Guardiola). CiU, soci fundador de l'Espanya constitucional, queda fora del consens el mateix dia que el TSJC ens punxa allà on ens fa més mal: la llengua. Tanta artilleria no pot fer altra cosa que donar ales als sectors que -sobretot a CDC- han evolucionat cap al sobiranisme amb més resignació que entusiasme. D'entre ells hi ha un nom que cal retenir: Santi Vila, alcalde de Figueres, reelegit per majoria absoluta, i que no sol mossegar-se la llengua (quan CiU va habilitar l'accés del PP a l'alcaldia de Badalona, Vila va posar el crit al cel, per la qual cosa la direcció nacional el va renyar -o esbardufir, com es diu a Figueres-). Després de la reforma constitucional, Santi Vila ha afirmat que la secessió és "inevitable" i rere el seu posicionament hi ha la vocació de donar veu al sobiranisme emergent en els seus rengles. Vila va rebre ahir moltes felicitacions de companys de partit, amb càrrecs i alcaldies importants. Caldrà prestar atenció als pròxims moviments a CDC... però haurem d'esperar que passin les eleccions per saber si són gaire del tot sincers.

stats