29/10/2011

Política a flor de pell

2 min
Les declaracions de Duran i Lleida i de Peces-Barba són pirotècnia sentimental que enrareix l'ambient i no aporta res de positiu.

Escalada verbal. És injust alinear els estirabots de Josep Antoni Duran i Lleida i de Gregorio Peces-Barba, però són cronològicament consecutius i tenen el ritme acumulatiu de les escalades verbals. En Duran presenta la trista coartada de l'electoralisme, però té molta raó l'Ernest Folch quan diu que el seu discurs -habitualment ponderat- presenta una insòlita tendència a la perdigonada, dirigida contra els objectius habituals del populisme de dretes: la immigració, els homosexuals i els jornalers andalusos que "fan vida al bar" (en descàrrec de Duran cal dir que també ha disparat contra la Conferència Episcopal, cosa que li deu haver resultat força més dolorosa). Dies després irromp en escena Gregorio Peces-Barba, pare de la Constitució, que parla amb la desimboltura pròpia dels jubilats i es planteja bescanviar-nos per Portugal, i ho remata amb una ¿broma? sobre els bombardejos periòdics de Barcelona, que Espartero pretenia dosificar com a remei per al nostre instint indomable. De les reaccions posteriors prefereixo no parlar-ne; diré només que Joan Tardà i Alfons López Tena han perdut l'enèsima oportunitat de tancar les seves boques de canó.

El conflicte. Davant d'un espectacle tan depriment en conjunt, costa fugir del discurs antipolític. ¿Pensa Duran i Lleida que els vots que guanyi -si en guanya- paguen la pena? ¿Pensa el senyor Peces-Barba que ajuda a consolidar l'esperit del 78 que aspira (encara) a representar? ¿Creuen tots plegats que serveixen la ciutadania, que es guanyen el sou? Francament, preu per preu surt més barat escoltar segons quina cadena de ràdio, fer cua a la parada del peix o parar l'orella al cul d'un bar de mala mort per sentir discursos igualment febles i estèrils. De la política n'esperem una mica més. I, tanmateix, no els demanem que ens endolceixin la vida ni que neguin la realitat: prou sabem que la relació Catalunya-Espanya és conflictiva i que s'ha d'entomar de cara. Hem de parlar de drets nacionals, de sobiranies compartides (o no), de la inserció a Europa, de fiscalitat i de tantes coses! Però en vigílies electorals resulta més fàcil dir-se el nom del porc.

Menys emocions. Existeix aquí un sobiranisme hàbil que vol una Catalunya jurídicament més lliure, perquè -entre altres coses- pugui sentir-se emocionalment més pròxima a Espanya. Com tants i tants fills emancipats. Al cap i a la fi, estem de costat, i en aquests verals qui més qui menys té família a la riba del Guadalquivir o en algun paratge perdut de la Meseta. El que hem viscut les darreres setmanes és justament el contrari: pirotècnia sentimental que enrareix l'ambient i no aporta res de positiu. Si la independència s'ha de convertir en una mena de culebró televisiu, en un rosari de retrets, greuges i estereotips, serà un procés més llarg, més feixuc i menys inclusiu. Quina mandra. En ocasions com aquesta, Espanya i Catalunya ja no semblen dues realitats nacionals amb un conflicte a mig resoldre, sinó dues nenes tontes que s'estiren les trenes al pati de l'escola, mentre la canalla més gran les observa amb aire desmenjat, desitjant que callin d'una vegada; sense ni tan sols preguntar-se quina de les dues té més part de raó.

stats