L'únic problema
dèficit.
L'estiu passat el conseller Antoni Castells presumia d'haver reduït el dèficit de la Generalitat el 2009 en més de 500 milions (es va quedar en 4.700, que déu-n'hi-do). Sis mesos després, el nou govern d'Artur Mas anunciava que el dèficit de l'administració catalana, el 2010, no només no havia baixat, sinó que s'havia disparat fins als 7.800 milions d'euros, el 3,6% del PIB català, més del doble del límit previst pel Consell de Política Fiscal i Financera. M'agradaria molt entendre d'economia per poder-me explicar aquesta insòlita girada de truita en només un any. Voldria saber fins a quin punt la culpa és de la caiguda dels ingressos (una caiguda no precisament imprevista), o de la informalitat del govern espanyol en les transferències pactades, o bé si el govern tripartit va estirar més el braç que la màniga perquè s'acostaven les eleccions i li convenia gastar a la babalà i sense pensar en l'endemà. Potser si Montilla o Castells s'expliquessin en públic podríem treure'n l'entrellat.
tempo.
Per a un govern i un president que reivindicaven els fets sobre les paraules i la gestió rigorosa, aquest balanç és tan magre com decebedor. És cert que la crisi econòmica els va enxampar amb el pas canviat: la necessitat d'un ajust es va fer evident quan ja entràvem en any electoral. En Zapatero, en canvi, ha impulsat les reformes amb mitja legislatura per endavant. Segurament no li servirà per mantenir-se en el poder, però almenys se n'anirà a casa convençut d'haver fet un dolorós exercici de responsabilitat. Pel que fa a Artur Mas, té un mandat sencer per endavant, amb una majoria àmplia i una ciutadania que ha assumit la gravetat de la situació. Aquest coixí li ha de permetre encarar dos anys de retallades dràstiques i una lenta represa de les polítiques actives i inversores a partir del 2013.
Ja veurem si aquest pla es pot complir i si serà suficient perquè Mas es presenti a la reelecció amb un balanç més ufanós del que li ofereixen les tristes circumstàncies actuals.
agendes.
La qüestió és si la Generalitat té les eines i els recursos necessaris per millorar la situació. En les dues últimes dècades, amb una autonomia consolidada i un sistema de finançament en constant revisió, la situació de l'economia catalana respecte del conjunt espanyol no ha millorat. El diferencial de la taxa d'atur, per exemple, ha baixat de cinc a dos punts. En el terreny econòmic, paradoxalment, l'estat de les autonomies ens ha homogeneïtzat. Les grans palanques de la política econòmica (política fiscal, pensions, seguretat social, relacions laborals, grans infrastructures) s'accionen lluny d'aquí. I tenim el problema crònic del dèficit fiscal, que ens priva d'uns recursos propis any rere any, de manera escandalosa.
L'única conclusió saludable de tot plegat és que l'agenda de la recuperació i l'agenda de la construcció nacional convergeixen de manera inevitable. Els que demanen aparcar la reivindicació per centrar-nos en la lluita contra la crisi plantegen un fals dilema; ans al contrari, estem parlant d'un únic problema. L'aspiració d'una major sobirania està íntimament lligada amb la necessitat de dotar-nos dels estris necessaris per a la recuperació econòmica. Començant per la gestió dels nostres recursos propis. No es tracta tant de ser lliures com de ser responsables. De ser políticament adults.
