Publicitat
Publicitat

L’esperit de l’1 d’octubre

DIÀLEG. Fins i tot en els dies més primaverals del Procés he advertit que derrotar l’Estat és molt difícil, i que cal pensar quins objectius són irrenunciables i quins no. Però no tinc cap base per pensar que Madrid voldrà parlar de res que no sigui quina part de l’autonomia podem conservar, quines sentències són afinables, i coses d’aquestes que els governs parlen amb els delinqüents habituals. Si es produís el miracle que el govern espanyol s’avingués a parlar de política (encara que sigui de broma, cosa probable si qui ho demana és el PSOE), a mi m’agradaria deixar clares algunes condicions prèvies. Jo no parlaria de res mentre els responsables de l’operació de càstig de l’1 d’octubre, començant per Enric Millo, no hagin dimitit. Tampoc no ho faria mentre no es portés a judici els agressors, així com els difamadors polítics i mediàtics que acusen els metges de manipular les xifres de ferits. A més, exigiria que quedessin sense efecte tots els processos judicials que hi hagi oberts contra els responsables del 9-N i de l’1-O. Mentre hi hagi un català represaliat pel Procés, no hi haurà transacció digna de ser considerada.

REPRESSIÓ. Però el que es prepara no és això, sinó l’extensió de la repressió, la intervenció de l’autonomia, la il·legalització de partits, el segrest de l’escola catalana i potser de TV3, l’únic mur de defensa contra la intoxicació que els mitjans espanyols, convertits en una branca més del poder polític, estan sembrant amb cinisme. Com a compensació, potser s’obrirà un procés de reforma constitucional -que emmascararà una recentralització-. Si això passa, el Sabadell, La Caixa i Planeta, en un gest de pretesa generositat, tornaran a entrar per la Diagonal, com el vell Lara el 1939. La Santa Aliança cavalca de nou. Europa, no cal dir-ho, no mourà ni un dit. I Espanya? ¿Hi haurà una Espanya decent, democràtica, que es rebel·larà contra el neofranquisme dels despatxos i la ultradreta dels carrers? Voldria pensar que sí, i que el Procés haurà tingut el sentit històric de fer aflorar, com deia el Claudi de Robert Graves, tota la metzina que sotja en el fang.

NOSALTRES. Aquesta metzina també ens sotja a nosaltres. Una part de la societat catalana, que no és majoritària però ens fereix igual, perquè al cap i a la fi són els nostres veïns, ha decidit donar per bo l’escarment del dia 1, premiant amb aplaudiments els salvatges de la porra, engrescant la fuga de les elits financeres i venent barat el seu aval intel·lectual a un principi funest, perillosíssim com a llavor de futur: el de la realpolitik que diu que no importa el que votis si no tens força coercitiva. Potser és l’hora de demostrar que, fins i tot sense eines de poder polític real, som prou gent, i prou decidits, per donar a la vella carcassa constitucional un ensurt d’aquells que duren tota la vida. El dia 1, aguantant la violència, vam infligir a la imatge internacional d’Espanya el cop més dur des del franquisme (ho ha dit John Carlin, a qui El País acaba d’acomiadar). I seguim aquí. Estudiants, mestres amenaçats, treballadors i empresaris dignes, dones empoderades, pagesos dalt del tractor, avis que exigeixen respecte, pares i mares que no volen deixar de creure que el seu vot és la seva força. I al capdavant -així ho espero- els polítics en qui vam delegar el poder. És hora de fer saber a qui correspongui que lluitarem per un diàleg entre iguals, i que lluitarem amb idèntica determinació si pretenen convertir-nos en súbdits a les ordres d’un virrei indigne.

I la nostra divisa, si se’m permet la ironia, podria ser la que va popularitzar Ortega: “ Delenda est monarchia”.

Etiquetes

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 19/11/2017

Consultar aquesta edició en PDF