Publicitat
Publicitat

FORA DE TEST

Jugant amb la incertesa

ESCEPTICISME. L'enquesta que va publicar l'ARA ahir dissabte contenia una revelació destacada: només el 48% dels catalans i les catalanes creuen que Artur Mas arribarà "fins al final" en el periple que ha iniciat cap a l'estat propi, mentre que un 39% preveuen que es farà enrere. Tot i que sovint des de fora es parla d'una societat catalana anestesiada o hipnotitzada, el cert és que l'escepticisme genètic continua sent una característica primordial del tarannà del país, i no es pot dir que CiU no hi hagi ajudat, després de tants anys d'ambigüitat calculada. El mateix Artur Mas, conscient que el procés sobiranista és com un meló per obrir, que el camí no és en línia recta i que la llista d'obstacles és inacabable, ha fet malabars amb el llenguatge perquè la seva Ítaca es pugui identificar amb un ampli ventall de destinacions. El president considera que apostar pel tot o res és un risc massa elevat, sobretot per a ell, que s'hi juga la carrera política.

DURAN. Cal suposar que aquesta enquesta hauria resultat més decantada si s'hagués fet després que Duran i Lleida es deixés anar amb la seves declaracions sobre la impossibilitat que Catalunya romangui a la Unió Europea, la conveniència de no trencar amb Espanya i les referències a l'estat lliure de Baviera (que és l'exemple més clar d'estat que, de lliure, només en té el nom). S'ha dit i repetit que Duran està incòmode amb l'hiperlideratge de Mas i la seva evolució cap al sobiranisme, però veient la precisió amb què la maquinària de CiU dosifica el seu discurs, costa de creure que això sigui un accident, un simple curtcircuit. ¿No és més probable que Duran, amb el consentiment tàcit de Mas, jugui el desagraït paper d'aixafaguitarres, recordant a l'electorat més espantadís de CiU que ell encara és al seu lloc per tal de posar seny? No queden tan lluny aquelles campanyes electorals en què Pujol ens tocava la fibra patriòtica en cada míting mentre Miquel Roca parlava de "ser decisius a Madrid" davant les receptives oïdes de la Santa Aliança.

TORPEDES. Potser al PSC passa tres quarts del mateix. El candidat Pere Navarro inclou al programa el dret a decidir, i al cap de poques hores surt Rubalcaba girant-s'hi de cul, i Carme Chacón ensabonada a la portada d' El Mundo -¿quants socialistes més ho han aconseguit?- pel seu rebuig "rotund" a l'independentisme, que suposaria "un nou Mur de Berlín" (realment, si hi hagués un concurs de bajanades en aquest debat, l'exministra estaria en posicions de medalla). ¿Això és un torpede a la línia de flotació del PSC? ¿O el contrapunt necessari -i pactat- perquè el socialisme català aturi la sagnia de vots espanyolistes cap al PP i cap a Ciutadans? Em temo que les dues formacions que durant dècades han ocupat la centralitat política a casa nostra volen romandre-hi, exhibint una dualitat que potser és inevitable en la Catalunya actual, tot i que s'hauria d'edificar sobre unes altres bases. L'estat d'ànim de convergents i socialistes no té res a veure, però en tots dos casos hi ha molta por a fer un mal pas, a trencar el gerro. Sembla que la campanya electoral, per una vegada, serà decisiva.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF