16/02/2019

Hipocresia d’esquerres

3 min
El president espanyol, Pedro Sánchez, ha convocat noves eleccions.

FRACÀS. La convocatòria d’eleccions anticipades culmina un cicle desastrós en la política espanyola. El cicle que s’inicia el 2016 amb dues convocatòries electorals consecutives. Finalment, després de l’intent d’un govern PSOE-Ciutadans (sí, el PSOE i Ciutadans eren amics íntims, i ho tornaran a ser si els convé), Mariano Rajoy va retenir el poder en minoria, fins que va esclatar el cas Bárcenas i una moció de censura va forçar la seva substitució per Pedro Sánchez. Els socialistes van accedir al govern amb un coixí irrisori de 85 diputats. El sobiranisme català li va donar el govern a canvi de res, tot i tenir els seus líders a la presó. Un gest d’una generositat inusual, que avui dia ningú no recorda. Sánchez, però, va mostrar el seu perfil més dialogant, i durant setmanes va semblar que alguna cosa es movia dins del petrificat dinosaure hispànic. La Moncloa i la Generalitat van pactar transferències de 1.759 milions d’euros en inversions endarrerides, es van retirar recursos d’inconstitucionalitat contra lleis socials catalanes i es va començar a parlar d’una comissió bilateral que abordés l’estatus polític català. Però l’histeritzat tripartit de dretes va respondre amb una infame campanya d’agitació. Quan es va saber que la futura comissió de partits sobre Catalunya tindria un “relator” neutral, Sánchez va ser acusat de traïdor a la pàtria i es va organitzar la manifestació de Colón, que va triomfar abans de celebrar-se, perquè el govern espanyol va fer marxa enrere amb el “relator” i va donar per trencades les negociacions amb els sobiranistes catalans. Donada aquesta situació, i amb la pressió emocional derivada de l’inici del judici contra l’1 d’Octubre, ERC i el PDECat van decidir no donar suport als pressupostos, la qual cosa, segons analistes de signe divers i intuïció coincident, era el que Sánchez volia i necessitava per agafar embranzida electoral.

INVERSIONS. S’ha imposat, doncs, el relat de la dreta: per a Espanya no dialogar sobre Catalunya és més important que aprovar uns pressupostos. El PSOE ha fet d’escolanet de Casado i Rivera, i Podem -amb notable èmfasi en el cas d’Ada Colau- ha fet d’escolanet del PSOE, acusant els sobiranistes catalans de tombar uns pressupostos “socials” (ara mateix, l’adjectiu més rebregat de la política espanyola). Durant mesos es va dir que per culpa de l’egoisme catalanista no s’apujaria el salari mínim, cosa que és mentida perquè no es tracta d’una mesura pressupostària, i de fet Sánchez va acabar aprovant-la per decret. També s’ha posat molt d’èmfasi en les inversions que es perdran per la no aprovació dels comptes (que en gran part són paper mullat: en l’últim bienni només s’ha executat el 10% de les inversions previstes per a Rodalies), però s’ha parlat molt poc del fet que tampoc no arribaran els 1.759 milions d’inversions endarrerides (no és un regal, és un deute), no pas perquè no hi hagi pressupostos, sinó perquè el govern Sánchez no complirà un acord que suposaria munició per al tripartit de dretes. Així, tant el PSC com els comuns es lamenten molt, però haurien de recordar que són corresponsables del bloqueig dels pressupostos de la Generalitat i de l’Ajuntament de Barcelona. Això, pel que sembla, forma part de la controvèrsia política normal, i les inversions bloquejades no escandalitzen tant, ni eviten sonors cops de porta. Les eleccions són a finals d’abril: preparem-nos, però no només per a la manicomial campanya de la dreta postfranquista, sinó també per a un tsunami d’hipocresia de l’esquerra que ens havia donat esperança.

stats