El Govern, a Barcelona

CALENDARI. Tot sembla indicar que Junts per Catalunya i ERC s’esperaran fins a última hora, és a dir, finals de maig, per formar govern, si és que abans no es produeix un fet inesperat o un gir estratègic. Haurem passat set mesos sota l’aplicació de l’article 155, és a dir, sense Govern, sense projectes, i sense el mínim de normalitat institucional que el país necessita per començar a preparar els futurs embats. Això pot resultar engrescador per als partidaris de l’èpica de la resistència, i per als convençuts que la perpetuació de l’actual impàs acabarà amb una insurrecció general que acabarà amb el retorn triomfal de Puigdemont al capdavant de la república del 27 d’octubre. D’altres creiem que ens hem de preparar per a una cursa de fons, que necessàriament serà conflictiva -entre altres coses, perquè així ho vol el poder de l’Estat-, i que, per tant, s’ha d’encarar amb totes les eines al nostre abast. Una d’elles és la que van decidir els votants el 21 de desembre: una majoria parlamentària capaç de corregir els nyaps de l’administració Millo, obrir el diàleg sobre el futur del país i retornar la normalitat en la gestió d’àmbits tan importants com l’ensenyament, la sanitat, la policia o els mitjans de comunicació públics.

MILLO. Els sectors més maximalistes del sobiranisme sostenen que s’ha de mantenir el bloqueig i que no hi ha diferència entre la situació actual i la restitució d’una Generalitat tutelada i asfixiada econòmicament. Tenen una part de raó. Però mentrestant els funcionaris, el sector públic i el concertat pateixen les conseqüències de la provisionalitat, la falta d’interlocució i l’arbitrarietat dels usurpadors de Millo (últim exemple: el tancament del Diplocat, eficaç eina de projecció exterior de Catalunya; disset persones al carrer, sense autorització del Parlament). A més, la restitució del Govern té un avantatge indiscutible: no impedeix que els altres fronts de lluita -les accions de carrer, el suport als presos, l’agitació exterior de Puigdemont i la resta d’exiliats- continuïn amb tota la seva potència. Per contra, si renunciem a un Govern per tal d’evidenciar l’anomalia, ens podem trobar amb una ampliació del 155 o unes noves eleccions, en què molts votants sobiranistes tindran arguments per preguntar-se, vista l’experiència, de què serveix anar a les urnes.

PRESIDENT. La demora actual es pot entendre per la barroera repressió de l’Estat i pel fet que els dos partits cridats a governar -JxCat i ERC- s’han quedat sense els seus principals líders. També és comprensible, i lloable, que abans de plantejar un govern efectiu el president del Parlament defensi els drets dels diputats Puigdemont i Sànchez, primer perquè és de justícia i segon perquè cal posar en evidència cada dia el dèficit democràtic espanyol i acumular arguments per a una futura causa contra el jutge Llarena. Però un cop esgotades aquestes vies, caldrà designar un candidat solvent, si pot ser amb experiència i provada capacitat de diàleg. Em mullo: entre els que volen un president inexpert i teledirigit per Puigdemont, o bé un veterà amb galons com Maragall o Mascarell, prefereixo la segona opció. I amb el president, un govern plural, tan combatiu com rigorós. Aquest govern, per molta lleialtat que professi als líders exiliats o empresonats, ha de governar des de Barcelona, que és el principal front del conflicte, i ho ha de fer al servei de tots els catalans. Després d’això, ERC ha de triar nous líders, i PDECat i JxCat han de decidir què volen ser. El combat tot just comença.