Futur imperfecte (III)
PARTITS. En el camp sobiranista s’ha establert una divisió fictícia entre assenyats i arrauxats, entre realistes i legitimistes. De fet, no és una frontera tan fictícia, si ens limitem al quadrilàter dels partits: la CUP reclama el pack Puigdemont + República (és a dir, tornar a la tarda del 27 d’octubre). Dins de JxCat n’hi ha que estan en aquesta línia, i d’altres que prefereixen el pack Puigdemont + noves eleccions, una opció legítima però arriscada, que no assegura sinó que ajorna indefinidament la presidència de Puigdemont. I després tenim ERC, que vol un reconeixement simbòlic de Puigdemont i un Govern efectiu, però no ho diu en veu alta perquè no vol que els seus votants l’acusin de complicitat amb el que Puigdemont anomena “el pla Moncloa” en els seus famosos whatsapps. Dins de JxCat -i del PDECat- n’hi ha que volen el mateix que ERC, sempre que ERC se’n faci responsable. És a dir, reconeixement simbòlic de Puigdemont i Govern efectiu amb un altre president (o presidenta) de JxCat. Com que no hi ha força material ni popular per plantejar escenaris de desobediència (hi insisteixo, perquè molts se n’obliden: el 27-O no ens va sortir de franc), diria que això és el que acabarà passant, un cop tots els actors pactin la manera d’explicar-ho.
GOVERN. Però si sortim de l’estricte terreny de joc de les sigles, ens adonarem que el seny i la rauxa -per dir-ho de forma menys tòpica, el Govern i l’agitació- no són estratègies excloents. Formar un Govern efectiu, no ens enganyem, no significa encara “fer República”, sinó administrar sota tutela una autonomia disminuïda. Però és millor això que no continuar sota l’arbitrari imperi del 155. Malgrat les limitacions, hi ha molt a fer i molt a reparar, molt a protegir i molt a denunciar. L’escola catalana, per exemple, ¿estarà pitjor o millor, amb el nomenament d’un conseller d’Ensenyament que representi l’actual majoria parlamentària? Hi ha d’haver un Govern que no serà de la República, però serà republicà; un Govern que es personi davant dels administrats, que intenti fer coses, que denunciï les que no li deixen fer. Que dialogui, que busqui acords. I que recordi davant de tothom, només amb la seva existència, que a Catalunya hi ha una majoria i un Govern sobiranistes. El Govern també pot ser agitació. Potser més que l’absència de Govern.
AGITACIÓ. I mentrestant, hi ha dos fronts de lluita que no depenen del Parlament. El primer, importantíssim, l’àmbit municipal. D’aquí un any, una victòria independentista a Barcelona i en altres ciutats importants (que és perfectament possible) pot suposar un punt d’inflexió i iniciar una feina coordinada per fer polítiques visibles i reals que mostrin a la ciutadania fins a quin punt una República pot ser motor de canvi fins i tot sense estar proclamada. I el segon àmbit és el de la lluita cívica per la dignitat i contra la repressió. L’article que va publicar ahir David Fernàndez en aquest diari ens indica perfectament la ruta. A Catalunya hi ha molts independentistes, però encara hi ha més bona gent que no pot tolerar ni un minut més la deriva antidemocràtica espanyola i l’acarnissament inquisitorial de la justícia (que s’ha aguditzat com a càstig pel resultat del 21-D).
Que cadascú triï el lloc on pot ser més útil, i a treballar.
