Espanya a judici

VICTÒRIA. Hi ha una part d’Espanya que se sent com una de les potències aliades al procés de Nuremberg, és a dir, jutjant l’enemic derrotat, castigant-lo de manera exemplar i dissenyant un pla de futur que eviti recaigudes; en el nostre cas amb un 155 perpetu o una reforma constitucional que corregeixi els errors que els catalans reiterem a les urnes. El líder de Vox, galopant sobre el seu cavall com un Cid Campeador de poble, és la cara d’aquesta Espanya rampant que ha agafat el PP i Ciutadans a contrapeu. Com que Vox és l’acusació particular del judici, el seu discurs tindrà un altaveu magnífic, que donarà color al demencial relat de la Fiscalia, i tot el món veurà com les gasta Espanya quan li apareix un problema polític d’origen (els agradi o no) democràtic. José María Aznar se sent el pare d’aquesta nova Espanya, i la setmana passada ho va expressar davant dels prohoms del Pont Aeri amb molta vehemència. Però no he llegit enlloc que cap dels assistents alcés la veu per preguntar a l’estadista del bigoti si s’havia begut, també, l’enteniment.

CAMPANYA. També hi ha una Espanya que simpatitza o respecta la causa dels independentistes catalans, i ho està pagant amb la seva minorització electoral. I després hi ha una Espanya que per a mi és la majoritària, que és l’Espanya preocupada. No pas preocupada per la democràcia, ni pels drets humans, ni per l’existència d’un conflicte amb Catalunya; és una Espanya preocupada per la seva pròpia imatge, que comença a adonar-se que, segons com vagi el judici, qui seurà al banc dels acusats serà la mateixa democràcia espanyola, sotmesa a l’escrutini públic de l’opinió pública internacional. La campanya institucional This is the real Spain és un símptoma d’aquesta inquietud, i dubto que serveixi a la seva finalitat, perquè no recordo que cap democràcia autèntica hagi hagut de pagar una campanya per explicar al món que, efectivament, és una democràcia homologable. De moment, la contracampanya iniciada a les xarxes ja està guanyant la partida. Només mostrant imatges de l’1 d’Octubre i explicant que una desena de polítics democràtics porten un any en presó preventiva ja n’hi hauria prou per deslegitimar les ínfules democràtiques de qualsevol país de la UE. I el judici ni tan sols ha començat encara.

BANC DELS ACUSATS. Som on som per culpa de la indolència de Rajoy, la hipocresia de Sánchez, el patrioterisme de Rivera, la demagògia d’Arrimadas i l’odi amb prou feines contingut de Casado i d’Abascal. En lloc d’intentar resoldre un problema tan gros i complex com el català, els polítics espanyols s’han dedicat a fer-lo gros per pur electoralisme o per un orgull nacional malferit des de fa segles. L’han deixat en mans de l’eterna casta dels alts funcionaris, els policies i els jutges, que són el record més viu del règim anterior. El judici mostrarà gent pacífica i honesta, potser maldestra i naïf (tan maldestra i naïf com Macià al judici de 1926, que el va convertir en un líder), enfrontada a la manada de Vox i a les escridassades d’una premsa histèrica que continua tenyida d’aznarisme. I mentre el judici provoca escàndol rere escàndol, veurem com el govern espanyol es manté convardament inactiu, incapaç d’articular cap solució, per por a l’empenta electoral d’aquesta incipient aliança entre la dreta i l’extrema dreta. Aquesta és l’Espanya real, que s’agrada tant que voldria que el judici fos només un malson. L’Espanya que lliura premis Goya entre somriures de plàstic, molts dels quals catalans. Però, a partir del dia 12, aquest país serà sotmès a judici. Tant de bo ho sapiguem aprofitar.