Publicitat
Publicitat

FORA DE TEST

Dramatisme o drama

CLAR I CATALÀ. Encara no he pogut llegir les memòries presidencials de José Montilla però ho faré de seguida que pugui, i amb gran interès. El seu mandat va ser curt, però molt rellevant per dos factors no relacionats estrictament amb la gestió quotidiana. D'una banda, Montilla va ser el primer president de la Generalitat nascut fora de Catalunya (i va arribar al càrrec gràcies als vots d'un partit independentista, la qual cosa va tirar per terra, de cop, uns quants tabús). De l'altra, mentre ell va dirigir el Govern es va produir la sentència de l'Estatut, que va accelerar la propagació del sobiranisme. Pel que fa a la pràctica governamental, Montilla es va passar dos anys desgastant-se per un acord de finançament que ara ja trobem caduc, i va escometre una política social destinada a fer front a les necessitats d'un milió i mig de nous catalans, la qual cosa, coincidint amb la fase més dura de la crisi, va generar un endeutament rècord de l'administració catalana.

EL PODER. Si jo fos José Montilla, un cop fet aquest balanç m'hauria tornat apassionadament independentista. Sent president va constatar que el PSOE no és federalista, que la Constitució és una cotilla i que amb l'autogovern actual (i el seu finançament raquític) no hi ha marge per fer política amb majúscules. Déu n'hi do. Al cap i a la fi, el que agrada a tots els polítics és el poder, i no hi ha com tastar el poder autonòmic per adonar-se de les seves limitacions. Els ha passat a Pujol, a Maragall, a Mas: tots tres votarien a favor de l'estat propi. I potser li passaria també a Albert Rivera, que és un polític de raça i el que deu voler -suposo- és tocar poder de veritat... a Madrid, si un dia en té ocasió. Però Montilla no té, per raons ben descriptibles, sentit de l'èpica. És un home pràctic. Per això no creu en el projecte sobiranista, el troba perillós i incert. Ara bé: si la independència fos cosa de prémer un botó...

CATASTROFISME. No sentim, ni de Montilla ni de ningú, una proposta engrescadora de Catalunya dins d'Espanya (Miquel Puig explicava perfectament, en el seu article d'ahir, com el projecte estratègic espanyol ens condemna a la marginalització). Per tant, el discurs unionista només es pot basar en la por i el dramatisme. I aquest argumentari perd força en un context de drama real. La gent pot tenir dubtes raonables i pors fonamentades respecte d'un projecte tan complicat com és la secessió. Però aquest projecte és també, per a molts, l'única sortida viable davant d'una realitat que fa tanta o més basarda i que, a sobre, ens nega les eines i la capacitat per enfrontar-nos-hi. Els més pessimistes afirmen que aquesta tardor la Generalitat pot arribar al col·lapse financer, i ni el mateix Montilla pot negar que aquesta emergència té molt a veure amb el dèficit fiscal, els deutes i incompliments del govern espanyol, i la tossuda negativa de Montoro a relaxar el ritme de reducció del deute. No ens poden vendre por; ja estem espantats. Ens fan por ells.

PREGUNTA . Ahir Montilla deia a Mònica Terribas: "Com pagarem les nòmines, l'endemà d'una declaració unilateral d'independència?" És una bona pregunta, però jo en tinc una altra: com pagarem les nòmines si continuem com fins ara?

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF