Diàleg: el tempo i els imprevistos

PRUDÈNCIA. Davant del procés negociador amb el PSOE, ERC i JxCat van amb peus de plom, i és del tot lògic perquè els precedents no són encoratjadors. Els republicans tenen por que qualsevol transacció sigui interpretada com una renúncia i fins i tot una traïció per part de l’independentisme més intransigent; els de Puigdemont, per la seva banda, tenen por de caure en la irrellevància. Però com que ha quedat establert que la negociació ha de ser entre governs, el més lògic és que uns i altres coordinin les seves posicions. És cert que JxCat pot caure en la temptació de vendre un relat exageradament negatiu de les converses i deixar els seus socis republicans en una posició galdosa, just abans de les eleccions al Parlament de Catalunya. Però bloquejar el diàleg institucional en nom del purisme, en un moment en què el sit and talk s’ha imposat com un mantra gràcies a Tsunami Democràtic, també té els seus riscos.

COMPLIMENT. No s’ha de menystenir l’emprenyament general de l’electorat sobiranista, sobretot a causa de la repressió. Però seria un error igualment greu menystenir la necessitat que té el país de viure un període d’una certa desinflamació, acció efectiva de govern i -sobretot- alguna victòria que endolceixi l’amarg balanç dels últims anys. Imposar el diàleg bilateral i admetre que vivim un conflicte polític que demana solucions polítiques és un símptoma prometedor, però els negociadors catalans estan escaldats després de moltes temptatives fallides i acords que finalment no s’han acomplert. Per això és vital que l’acord fixi un calendari estricte, de manera que ERC mantingui la clau de la governabilitat, i que s’estableixin fórmules per controlar el compliment dels acords, com el tribunal de contrafaccions paritari que fiscalitzava l’acció dels funcionaris del virrei a Catalunya fins al 1714.

FLEXIBILITAT. Després hi ha el temari, que és el més complicat, i com que ho és, demanaria una negociació a diferents ritmes. És il·lusori que d’entrada es pugui abordar el conflicte -entès com una qüestió de sobirania-, però les reivindicacions catalanes, incloses les que demanen una reforma de la Constitució, han de figurar de forma explícita en el llistat de reivindicacions, i així estar sotmeses al termini màxim que fixin les dues parts, que per lògica no hauria d’anar més enllà del final d’aquesta legislatura. Però mentrestant hi ha reivindicacions de tipus legislatiu, econòmic i competencial que poden abordar-se de manera immediata i tenir un impacte rellevant (recursos d’inconstitucionalitat, inversions, gestió d’infraestructures, model lingüístic i educatiu, sistema de finançament). Com he dit, el sobiranisme necessita mantenir vigents els seus horitzons i a la vegada obtenir victòries parcials que el país necessita després d’anys marcats per l’hostilitat i les manques de respecte.

Aquesta negociació a doble velocitat pot ser una bona inversió de present i també de futur si el sobiranisme continua guanyant adeptes, però hi ha alguns factors que poden canviar totalment el panorama: primer, la sentència del cas Junqueras, que podria retornar la immunitat a Carles Puigdemont i ressuscitar-lo políticament; segon, el desenllaç de la situació dels presos polítics, la qüestió potencialment més incendiària a casa nostra; i tercer, la possibilitat que Escòcia, tal com ha anunciat Nicola Sturgeon, convoqui un segon referèndum d’independència emparada en la victòria electoral de l’SNP, la qual cosa podria generar un momentum sobiranista i provocar fins i tot un efecte contagi. El partit, doncs, està molt més que obert.

EDICIÓ PAPER 19/09/2020

Consultar aquesta edició en PDF