‘Delenda est monarchia’

ORTEGA. Cató es va fer cèlebre perquè acabava totes les seves intervencions al Senat romà amb un afegitó que va esdevenir profètic: “D’altra banda, crec que Cartago hauria de ser destruïda ( delenda est Carthago )”. Vint-i-un segles després, Ortega y Gasset va sentenciar Alfons XIII adaptant aquesta llatinada als imperatius del moment, i va escriure en un article a El Sol : “ Delenda est monarchia”. Espero que les autoritats de la puresa moral em perdonin per citar un romà que defensava l’esclavitud i els jocs de gladiadors i un filòsof espanyol que va acabar abraçant el franquisme i burlant-se de la desesma de “ las razas vasca y catalana” enfront de l’impuls civilitzador de Castella. (Ortega és avui una figura entronitzada a Espanya, mentre aquí els comuns i el PSC han permès que un xenòfob de pensament i de fets, com Manuel Valls, refregui el nom d’Heribert Barrera pel fang. Quins temps!) Però no volia parlar d’aquesta dèria revisionista que ens fa perdre tant de temps i tantes energies, sinó de la cita d’Ortega i la seva vigència. Ara que regna el besnet d’Alfons XIII, cal tornar a cridar ben fort: la monarquia ha de ser destruïda.

LESMES. Cap iniciativa regeneradora a Espanya serà creïble si Felip VI es manté en el tron. La monarquia és una institució massa podrida, i al mateix temps massa nuclear, massa representativa del sistema, per deixar-la subsistir encara que els seus membres esdevinguin simples figuretes de pessebre -que no és el cas, com acaba de demostrar el monarca alineant-se amb el búnquer judicial-. Els Borbons representen el pitjor de la història d’Espanya, i ara, a través de Felip i el seu pare, la Corona és la cara visible de la corrupció, de la preeminència dels poders opacs de l’Estat i de la repressió contra Catalunya -que és des de fa tres segles, diguem-ho amb orgull, la gran enemiga dels Borbons-. Són motius més que suficients per desfer-nos-en. Si en voleu més, escolteu el recent discurs d’aquesta figura sinistra anomenada Carlos Lesmes, usurpador d’un dels poders de l’Estat, segrestat per la dreta més rància, el de les togues. El rei no ha pogut venir a Catalunya per complimentar el poder judicial, i els jutges en culpen el govern Sánchez, que addueix motius de seguretat. Conclusió: el primer poder qüestionat pel tercer, i el monarca emprenyat al constatar que ja no pot passejar per aquí com si fos casa seva. Interessant cop moral per al sobiranisme. Ja tocava.

BATALLA. Als catalans, que caigui la monarquia espanyola no ens garanteix la independència. Potser ni tan sols ens hi acosta -caldria que Espanya, un cop fet fora el rei, fos capaç de reinventar-se, per la qual cosa s’ha de tenir molta fe-. Però de la mateixa manera que tots estem d’acord que hem de ser més, també hem d’entendre que els altres han de ser menys; que cal afeblir l’adversari i posar-lo en contradicció. Per molt que els oracles d’una banda i l’altra intentin fer veure que el procés català ha estat una pèrdua de temps, l’evolució dels fets ha afavorit un moviment de plaques tectòniques de caràcter defensiu en el rovell de l’ou del règim. Fora del govern, la dreta s’atrinxera sota les togues. El rei, afeblit i a la defensiva, també hi busca aixopluc. Si es constitueix una nova santa aliança, si el monarca, la dreta política i el poder judicial fan pinya amb l’Íbex, la patronal i els Fainés i els Olius de tota mena, els demòcrates catalans ens carregarem de raons, el socialisme es trobarà en un atzucac i els cagadubtes ho tindran més complicat per mantenir els seus equilibris. Cal lliurar altres batalles en molts altres fronts, però avui voldria recordar la necessitat de no descuidar aquesta.

EDICIÓ PAPER 21/11/2020

Consultar aquesta edició en PDF