13/01/2018

Del realisme a la venjança

3 min
Celebració a la plaça Sant Jaume de la proclamació de la República el 28 d’octubre.

CÀSTIG. Hi ha certa demanda de fer neteja entre la classe política independentista. Alguns ho demanen, des del “realisme”, per estalviar més tràngols judicials als implicats, o per impedir que aquests tràngols distorsionin el nou curs polític. Però abunden els que, emparant-se en una altra mena de realisme, demanen dimissions com a càstig afegit per als responsables d’un projecte polític embarrancat. Aquests inquisidors, alguns catalaníssims, estan molt emprenyats perquè esperaven que el càstig l’infligissin els electors, cosa que evidentment no ha passat. I en una democràcia sempre fa lleig que els jutges, o els mitjans de comunicació, o els poders fàctics, hagin de corregir els votants. Però no estem parlant d’una democràcia normal, sinó de l’estat espanyol.

REVENJA. Jo crec que, a dreta llei, els que haurien de plegar són tots els monarques, ministres, líders polítics, jutges, periodistes, banquers, empresaris escumosos, dirigents patronals i entitats civils fantasmagòriques que han atiat l’odi, l’agressió i la revenja cap als representants de les institucions catalanes. Tots els que han contribuït a fer que Oriol Junqueras o Jordi Sànchez siguin tractats com terroristes, els que han arruïnat vides i il·lusions legítimes, els que han liquidat l’autonomia per la força, els que han atemorit alcaldes i regidors, mestres i bombers, mossos i funcionaris. Els que ens han atonyinat i humiliat, i els que després han justificat la humiliació. Els que encara ara, a Catalunya mateix, exculpen els botxins i acusen els agredits de l’1 d’octubre, fins i tot el noi que va perdre-hi un ull, d’haver fet caure el turisme. Tots aquests mereixerien estar a la paperera de la història.

INTEL·LIGÈNCIA. I si no hi són és perquè, malgrat perdre les eleccions, han guanyat aquesta partida. De fet, no l’han guanyada ells, sinó les togues i els uniformes, el milions de la banca i les portades dels diaris, els fons reservats i l’imperi de la por. Sovint se’ns diu que hem infravalorat l’estat espanyol i la seva intel·ligència. Ja em perdonaran, però si es tracta de gastar diners i de repartir cops de porra, no fa falta intel·ligència: fan falta diners i porres. I pocs escrúpols. I recordem que ni així han aconseguit impedir una nova majoria absoluta independentista. ¿S’imaginen on seríem, si el Procés hagués tingut al darrere, a part dels votants, el suport de les elits financeres i un cos policial disposat a actuar de forma diligent? No ens deixem enganyar. Aquí no ha guanyat qui té raó, ni tampoc el més intel·ligent. Ha guanyat qui té la força i qui no ha tingut por d’utilitzar-la.

EXEMPLE. Dit això, que a Espanya no plegui ningú, per inútil o per delinqüent que sigui, no hauria de ser un exemple a seguir per als independentistes. Si l’ideal de la República ha de continuar viu, potser sí que l’ha de defensar gent amb la mirada neta, la motxilla buida, el cap clar i les il·lusions intactes. Molts, encara que hi posem humor, estem trasbalsats pel desconcert, per la ràbia i per la tristesa; ens costa transmetre vibracions positives. I acolliríem de bon grat noves idees, noves paraules, de gent que hagi metabolitzat tota la indignació però conservi la dosi justa de fe, per dir-nos com aprofitar les eines que ens resten i com preparar-nos per a una segona oportunitat.

stats