Debats de safareig

PARAULES. Aquesta setmana hem tingut moltes polèmiques de taverna o de safareig, impròpies de la tremenda conjuntura que estem vivint. En la bombolleta del Procés, hi ha hagut enceses discussions sobre si és millor dir-se catalanista, nacionalista o independentista. Molts dels debatents mereixerien ser titllats, com a mitjan segle XIX, de particularistes, pel seu afany de marcar distàncies amb tothom. És sabut que el nacionalisme s’associa a les ideologies supremacistes o bé a l’egoisme dels estats nació europeus, i ja fa uns anys gent com Carod-Rovira van fer molt ben fet de desterrar la paraulota per posar en evidència que l’independentisme (un mot que expressa més determinació que emoció) havia de ser propositiu i no essencialista. Això va durar, més o menys, fins que l’1 d’Octubre i els fets posteriors ens van esborrar els somriures i en alguns sectors va aparèixer un ressentiment tan comprensible com eixorc, vehiculat amb poca traça per trabucaires interessats en aparèixer com a patriotes autèntics -sobretot enfront dels votants d’ERC, a qui anomenen “ER”, com qüestionant la seva catalanitat-. Paradoxalment, aquesta actitud conviu amb constants crides a la unitat.

GOVERN. Per sort, i malgrat alguns episodis ridículs, com el que ha protagonitzat Josep Costa a la mesa del Parlament, el govern català ha sabut camuflar les picabaralles (que hi són) per centrar-se en donar explicacions contínues, no sempre del tot clares, sobre la seva gestió en el control de la pandèmia. Del que ha passat aquests mesos, qualsevol observador n’extreu dues conclusions: una, que no serem bons per a res mentre puguem culpar Madrid, i dues, que l’Estat és una mena de paquebot encarcarat, d’un patriotisme acomplexat i irreformable. Quan la tempesta passi, quedarà un panorama desolador i qui governi a Catalunya ho farà amb la caixa buida (buidada) i les mans lligades a l’esquena. Però hi ha marge per actuar i uns pressupostos nous. Cal fer el que es pugui i més, i explicar-se cada dia. El president Torra i la consellera Vergés ho han fet aquestes setmanes. No són bons oradors, però han mostrat interès en exposar-se a l’escrutini públic. Han comès errors però també han marcat sovint el camí a la resta de l’Estat; i han intentat desbordar la cotilla imposada pel govern central. És una manera de fer veure a la gent que aquesta nació necessita més poder públic. La seriositat, el sentit del temps i la fermesa justa són molt millor que anar dient que “Espanya és la mort”.

COLAU. Un altre safareig innecessari s’ha viscut a Barcelona, pel festival de música als terrats concebut pel govern d’Ada Colau. Sorprèn que una política tan intuïtiva com Colau no preveiés la reacció popular. Sortir als terrats a cantar, si és una iniciativa espontània i popular, és bonic i fa ciutat. Si ho fa l’Ajuntament, gastant diners públics, la cosa perd el seu encant. L’alcaldessa va arribar al poder convençuda que amb ella hi arribava el poble, i que a partir d’aleshores el poble i les institucions eren una sola cosa, i això, lògicament, és una fantasia. No l’ha ajudat aquesta mena de presumpció que tenen els comuns, aquest aire d’estar encantats de coneixe’s, que de vegades els fa perdre una mica el sentit de la realitat. I és una llàstima per a ells que tothom els identifiqui amb una frivolitat, la mateixa setmana que han fet possible l’aprovació dels pressupostos de la Generalitat. Al cap i la fi, però, el seu futur electoral no depèn ni d’una cosa ni de l’altra, sinó del que faci Pablo Iglesias a 600quilòmetres d’aquí.