Aïllar Ciutadans?

HEMICICLE. Resulta dolorós veure un ple del Parlament i acostumar-se a la presència extravertida i desafiant del grup de Ciutadans. La irritació perpètua d’Inés Arrimadas, el menyspreu dels seus companys per la llengua pròpia del país (que només fan servir per dir “prusés” i “tres par sent”), la seva gestualitat, copiada de la bancada popular del Congrés, i la mitja rialleta amb què acompanyen qualsevol comentari sobre les institucions catalanes, incloent-hi la presidència de la cambra o el síndic de greuges, tot sembla pensat per demostrar que no tenen cap interès per barrejar-se amb el tradicional consens catalanista, sinó per evidenciar que els atributs nacionals, inclòs el Parlament, són una enganyifa, una ficció.

I, malgrat tot, la presència de Ciutadans com a primer grup del Parlament és un bany de realisme. Quan a la cambra, presidida per prohoms com Rigol o Reventós, s’hi confrontava la retòrica florida de Pujol, Obiols, Piqué o Ribó, la cambra no debatia realment sobre el futur polític del país -només es parlava de l’Estatut i els seus límits- i el lerrouxisme, capcot, es camuflava en els rengles del PP i del PSC. D’altra banda, en aquells anys el 40% de la població s’abstenia de votar en les eleccions catalanes. El Parlament oferia un espectacle més educat, però era molt menys fidel a la realitat catalana. Avui dia, la cambra és mediocre, bigarrada, i té tèrmits en plena activitat. S’assembla més al país real.

ARRIMADAS. L’èxit de Ciutadans ha estat notable, i en part es deu als seus mèrits. En part, però, és producte de l’enfonsament del PP, del suport descarat del món econòmic i mediàtic espanyol, i de la por que han aconseguit inocular en una part de l’electorat, a qui han dit que es quedarà sense pàtria. El meu parer és que Ciutadans continuarà sent una força política important a Catalunya mentre l’independentisme es mantingui com a corrent central, i encara més si aconsegueix rellevar el PP com a partit alfa al conjunt de l’Estat. Però també és cert que, mentre practiqui un anticatalanisme tan primari, Arrimadas estarà molt lluny de reunir els suports necessaris per obtenir quotes de poder. Podria fer-ho si intentés heretar el patrimoni pactista de l’antiga CiU. Però això perjudicaria les expectatives del partit a Espanya, i Albert Rivera no ho permetrà, com no permet que Arrimadas utilitzi el català des del faristol, tot i que el seu nivell és prou bo.

FRONTISME. Un dels motius pels quals part del sobiranisme demana obrir-se al diàleg amb els comuns i fins i tot amb el PSC, és establir una mena de cordó sanitari al voltant de Ciutadans. Els socialistes han perdut molt de pes i la seva estratègia està segrestada per l’obediència al PSOE i per la por a perdre alcaldies en aquella part del país que Cs anomena Tabàrnia. Però en algunes qüestions fonamentals, com la immersió lingüística, Iceta està a l’altura dels seus predecessors. Demonitzar el PSC només pot servir per arraconar-lo al costat dels enemics del catalanisme. Per descomptat, Iceta no comprarà mai la idea d’un front anti-Arrimadas. Però el cert és que no cal gastar esforços en aquesta direcció: és Ciutadans qui ha decidit aïllar-se, patrimonialitzar l’espanyolitat i desgastar els comuns i el PSC com a “còmplices del separatisme”. És una estratègia que els pot funcionar en campanya electoral, però els deixa sense opcions d’esdevenir una alternativa real a l’actual majoria sobiranista. Són ells els qui estan erigint un front contra la resta del país. I el millor que pot passar és que persisteixin en l’error.