CELOBERT

La violència

UNA NIT D’AQUEST ESTIU vaig sentir uns crits d’home al carrer. Devia ser una baralla, gent beguda. Em vaig aixecar. Vaig sortir a la terrassa a mirar per sobre el carrer i vaig poder veure un cotxe que marxava corrents. Vaig treure el cap per la barana i vaig poder veure una noia asseguda a terra, que recollia de la vorera tot el que li havia caigut de la bossa mentre parlava per telèfon. “ Ven, me ha pegado ”, va dir, o una cosa semblant, i de seguida es va aixecar i va entrar a casa seva.

Escenes així han passat tota la vida, i potser abans no les sabíem, o no les vivíem amb la consciència d’avui. No ho sé. Què més voldríem. La frivolitat s’escampa per poc que et distreguis. Dimarts passat, en nou hores, a Espanya van morir a mans d’homes dues dones i dues nenes. En nou hores, abans-d’ahir. Al cor d’aquesta dècada de crisi econòmica i moral hi batega la violència, extrema per les parts més febles, nenes, dones, però també immigrants, animals i paisatges, cultura i llibertat. Encara hi ha qui se sorprèn que a Girona s’espantessin, dilluns, veient cinc helicòpters militars volant baix sobre la ciutat. La frivolització és el combustible de la violència i en aquest país la violència ha anat fent aquests anys una bola de neu que ja veurem com acabarà. Em ve al cap un viatge a Mèxic. Vaig sentir la violència ambiental del país, perquè jo venia de fora. Com podien conviure amb allò?, pensava. Doncs perquè s’hi havien acostumat.

Escric això després de llegir l’escàndol dels jutges i fiscals espanyols anant-se’n amb nenes a Cartagena de Indias, tan concordant amb la sentència de la Manada. Surten noves filmacions de l’1 d’Octubre: policies rebentant la porta de les escoles, trencant vidres, tan concordant amb un menyspreu secular per l’ensenyament que ha culminat amb els màsters falsos. Tot crema. És la mateixa violència de l’empresonament d’innocents i en definitiva la llei del més fort, del més físicament fort, la llei de la selva on el lleó és el rei. També entre nosaltres la conducta monàrquica és el baròmetre de la moral del país.

L’experiència íntima i personal amb la violència física és clarificadora. Quan ens arriba, en una baralla o en una mirada, el que ens impressiona més és la inconsciència que provoca. La vivim com si no fóssim nosaltres mateixos, i això, que pot produir eufòria, és en realitat una pulsió autodestructiva, un enyor de l’animalitat, un alliberament del ser persona com el que ha portat als moments més infames de la història humana, als límits de la nostra desaparició com a espècie.

EDICIÓ PAPER 21/09/2019

Consultar aquesta edició en PDF