Cada dia, quan em desperto, penso: a veure avui amb quina alegria em sorprendrà el meu estimat Sant Feliu. A un any de les eleccions, l’activitat és frenètica. Quan l’Ajuntament no tala uns arbres catalogats, cobreix de ciment la base d’una font històrica. S’ha de córrer, quedi com quedi! S’han d’inaugurar les obres abans de les eleccions! És entranyable, i no dubto que la meva ciutat només és una mostra del que deu estar passant arreu. Fixeu-vos-hi. Veureu que ara comencen tota mena d’obres municipals per tal de tenir-les acabades caigui qui caigui -oh, casualitat- just abans del maig del 2019, data de les eleccions municipals. Per què s’haurien de fer abans, podent esperar?
A la meva ciutat, però, són innovadors en altres camps. Fa un mes, l’Ajuntament va comprar quatre armes llargues de foc per protegir-nos dels terroristes. Sant Feliu havia de ser la primera ciutat amb uns municipals que portessin fusells. Com que no ho van consultar al cap de la policia local, no sabien que la normativa no ho permet. Què hi farem. Les armes no han estat autoritzades (i han costat més de 7.000 euros). Tan protegit i segur que m’hauria sentit, amb els municipals patrullant amb fusells de pel·lícula.
Per sort, però, si tot va bé, la setmana vinent es posaran en funcionament catorze càmeres que controlaran, entre altres coses, cada cotxe que entri o surti de la població. Aquí, per desgràcia, no crec que s’hagi innovat gaire, perquè d’aquestes càmeres n’hi ha a l’entrada de cada dia més ciutats. La inversió només ha costat 160.000 euros (amb tots els zeros, IVA a part), més el que costarà anar pagant l’empresa adjudicatària, naturalment externa, que segur que és barata.
Tota inversió en seguretat és poca; tenim molts números per ser víctimes de l’amenaça jihadista. Els ajuts socials, les inversions en benestar, els problemes de desnonaments a la ciutat... Tot això pot esperar. Siguem sensats. De què et serveix un pis social, si t’ha de matar un terrorista? Jo ho aplaudeixo, i com a català encara més, perquè estic encantat que em controlin i em gravin en aquests moments de repressió i incertesa històrics. Imagina’t que un dia se m’acudís sortir de matinada a penjar llaços grocs. Imagina’t que un dia escric un rap i em busca la policia. Quin descans: a partir d’ara, ni m’ho plantejaré.
És al·lucinant amb quina poca consciència s’instal·la una cultura feixistitzant (i, per tant, populista) en els que manen, segurament sense que ni se n’adonin, i com nosaltres, que en serem víctimes, ho acceptem i ho aplaudim amb aquesta alegria.
