CELOBERT

La distensió

LA REPRESSIÓ NO HA AFLUIXAT però s’ha estabilitzat, o almenys no sembla que creixi, i aquests dies que no hi ha tants de crits és el primer moment per sospesar quin pòsit ha deixat l’u d’octubre. Al cap de gairebé nou mesos, la resistència popular és efectiva, continua i no cedirà per més que vulguin els polítics. Ara ens plantegem si es va defensar prou la República. ¿Es podria haver fet més? ¿Es va perdre la gran oportunitat? Les declaracions de Ponsatí són celebrades per la llibertat que demostren, però són declaracions fetes des de l’exili. Ja voldríem, els independentistes, un exili d’Espanya, però Catalunya no s’ha mogut d’aquí.

I aquí hi ha els presos, i la policia. La llibertat d’expressió i la dignitat dels exiliats es converteixen en restriccions i humiliacions en el cas dels presos. Per això no se’ls pot escoltar gaire. L’aposta en el primer moment de dividir el Govern, els uns exiliar-se i els altres provar sort amb la justícia espanyola, s’ha demostrat providencial. Una altra cosa són els polítics que després van presentar-se a Madrid sabent que els empresonarien, que no tinc clar que no traïssin els seus votants.

Hi ha qui pensa que l’octubre passat es podia defensar més la República i hi ha qui pensa que no. Els primers poc o molt tracten de traïdors els polítics independentistes. Diuen que no es volia la independència sinó una negociació per millorar l’autonomia. Per mi pensar això és tan poc realista com pensar el contrari, que es volia unànimement la independència. Tot a la vida depèn del preu, i el preu fluctua. Al Govern hi havia de tot, des d’un Vila fins a la mateixa Ponsatí. Hi havia moltes visions a dintre el Govern, i moltes devien moure’s segons el moment, com vam fer tots.

La clau era en l’aposta sobre quanta violència podia permetre’s l’Estat. “L’Estat no pot permetre’s...”, se’ns deia. El referèndum va servir a l’Estat per ensenyar el garrot. Per casualitat no hi va haver morts, que haurien assumit amb la mateixa fredor que buidar un ull o empresonar innocents. A partir d’aquí, l’ús de la violència -paramilitar o en forma de presó- l’hem vista en mil formats i continua viva. Vam veure el rei furiós amb una porra al darrere. ¿Haurien enviat els tancs? No ho sabem, no els va caldre. Tampoc semblava possible que empresonessin o enviessin a l’exili persones innocents i polítics electes, i encara menys que adulteressin la democràcia no deixant-nos investir el president votat. No sabem si l’octubre podria haver acabat en massacre, però el que hem descobert aquests mesos no és per ser gaire optimistes.

EDICIÓ PAPER 17/02/2019

Consultar aquesta edició en PDF