CELOBERT
Misc 29/03/2018

La closca

i
Toni Sala
2 min

LES PARAULES ESTAN tancades a dintre d’unes closques que no les deixen sortir, i per entendre-les hem d’abandonar el jo. Això venia a dir la poesia zen medieval.

Potser era una manera d’explicar que la paraula -la veritat, el sentit- no depenia de nosaltres, i fer-nos notar que, també en la interpretació de les paraules, les persones només som una gota en la marea de la història. Amb l’empresonament de Puigdemont es reafirma fins a quin punt hem estat sempre en mans d’Europa. És Europa que ens ha permès arribar aquí, i serà com sempre Europa qui decideixi. Tot dependrà de la importància que tinguem per a ella com a nucli democràtic. Fins a quin punt la democràcia pesa per a ella.

Independentistes i unionistes passem aquests dies contemplant-nos al mirall de les pantalles, que ens retornen el propi jo. Paraules com veritat i mentida no paren de sortir en el corrent interminable i canviant, amb possibilitats de desbordar, dels esdeveniments. Als debats parlamentaris, a les converses de carrer. Hi ha tanta manipulació que la veritat -la paraula- es reclou encara amb més obstinació a dintre de la seva caixa forta. Maltractada per tot arreu, indefensa, la paraula es refugia en el cos. Per això acaba sortint al carrer. La paraula es fa carn, com a l’Evangeli.

S’amenaça cada dia d’actuar contra els punts de transmissió de les paraules, l’escola i els mitjans de comunicació. No és estrany que el poder intenti intervenir a través dels jutges i els posi amb els seus martells a mirar d’obrir la closca de les paraules. Els posa a fer de diccionaris, els dona el dret a interpretar, corregir, empresonar, castigar les paraules, com passa amb Llarena i la paraula violència. No és casual que s’ataqui justament aquesta paraula. L’actuació contra la paraula -la veritat, el sentit- és la violència més gran. Qualsevol mentida necessita darrere seu la força física de l’opressió. S’està fent servir la presó preventiva no pas per castigar els imputats, sinó per definir les paraules que justifiquen una culpa. Primer ve el càstig, després ja vindrà el motiu.

Sabem a grans trets la veritat -jo tinc en dues paraules la definició dels meus: “volem votar”-, però anem perduts en els detalls, les estratègies i el present, perquè la veritat, el sentit de les paraules, només podem saber-la a posteriori. Mentre no s’acabi el món, no la podrem saber; i si s’acaba el món, tampoc ens servirà de res saber-la. Tornant a l’Evangeli, no és que la veritat ens farà lliures, sinó que només serem lliures si la podem decidir cadascú de nosaltres.

stats