SOM VEÏNS AMB L’ESCULTOR Udaeta, i no fa gaire vaig trobar-me’l pel carrer i em va explicar que havia tingut un accident anant amb bicicleta pels boscos de l’Ardenya. Vaig pensar en l’energia escultòrica d’aquestes muntanyes de suros i pins, plenes de grans roques arrodonides que et trobes pel mig del bosc com ruïnes de ciutats megalítiques. Vaig pensar en l’energia d’una topada física entre un escultor i la natura.
Fins a mitjan març pot visitar-se a Sant Feliu de Guíxols una Retrospectiva 1986-2018 de l’obra d’Udaeta. En una vida anterior, Udaeta va dedicar-se al disseny industrial -per exemple, a confegir un espremedor-. Va alliberar-se’n a través de l’escultura figurativa, però la seva obra mai no ha deixat de tendir a la funcionalitat. Moltes escultures seves representen edificis, i, envoltat per elles, sembla que et moguis per una ciutat feta a escala, una ciutat que algú acabarà edificant algun dia a mida humana, una ciutat primitiva com les restes megalítiques que es troben per l’Ardenya o les cases de l’ànima egípcies, maquetes d’una civilització germinal, existida, viscuda, amb carrers, temples i torres, cases, palaus, murs i fortaleses, ciutadelles, altars i fars, escultures gràvides en els dos sentits de la paraula: pesants i prenyades, perquè amb tot el seu pes abracen o sostenen l’aire.
Potser pel rovell del ferro o pels colors del bronze, o potser pel parell de Nautilus que hi ha al mig de la mostra, la meva impressió, contemplant-la, era d’estar caminant pels carrers d’aquesta ciutat submergida, amb tota la materialitat i el pes de l’aigua al voltant meu, amb la seva organicitat, la seva fertilitat, o sigui, la seva vida, entorn d’unes escultures seminals que recorden els objectes trobats de Henry Moore i que tendeixen a elevar-se per deixar a terra el seu pes, tan constant i notori. D’aquí ve que hi hagi tanta presència d’escales, perquè l’escala tant va cap amunt com cap avall. Són obres profundament interioritzades, meditatives i sense espai per a la frivolitat. Totes funcionen com a defenses protectores, invulnerables, però tenen l’elegància d’un animal, són naturalesa. Sovint es poden desmuntar, les peces poden combinar-se al gust i moment de cada persona, i això les fa també lliures, infinites.
Imaginar-se Udaeta a l’Ardenya ajuda a comunicar-se amb la seva escultura. El rovell del ferro fa pensar en la mica granítica de la roca de Pedralta, fins fa poc basculant, que persevera en el mateix equilibri indomable, l’ataràxia d’aquestes escultures robustes i essencials, configuradores, vertebrants, esquelets de l’esperit.
