CELOBERT

Tabàrnia A Cal Xino

FA SIS ANYS, APROFITANT la restauració de les torres del monestir de Sant Feliu, s’hi va tornar a plantar la bandera dels guixolencs que al segle XIII van participar en la conquesta de Mallorca. Segons sembla, aquesta bandera de l’orgull s’havia mantingut al monestir fins a finals del XIX. A principis del XXI s’hi ha tornat a hissar.

A pocs metres del monestir hi ha un xino. L’altre dia vaig entrar-hi i vaig veure que tenien exposada a la paret una bandera de Tabàrnia. Tabàrnia a Girona, vaig pensar, ja em diràs. Al mateix pany de paret abans hi havia una estelada. Vaig donar un cop d’ull al voltant. Cap estelada en venda. Només una bandera catalana llarga que deuen vendre a metres.

Vaig preguntar el preu de la bandera de Tabàrnia. Quatre euros i mig. M’ho van haver de mirar, i per tant vaig deduir que no n’havien venut gaires. No n’he vist cap per aquí a la vora, però no se sap mai. Quan va començar a córrer la idea de Tabàrnia -tan característica dels conflictes nacionals, com a Irlanda del Nord, Srpska o Novorússia- vaig agafar-m’ho pel cantó positiu: identificaria l’ultranacionalisme espanyol, tan ben presidit per Boadella. Hi hauria l’espanyolisme i després els tabarnians, que es definien a si mateixos per oposició a Tractòria, la tradició pagesa, que és com dir la història autòctona i real del país, indestriable de la modernitat.

Vaig sortir del xino i vaig tornar a veure l’estelada enorme i ja força deteriorada que el veí de sobre el negoci té penjada ocupant tot el balcó. Tornant a casa, m’hi fixava: hi ha un lleuger retrocés d’estelades als carrers, i les que queden sembla que no gosin treure gaire el cap. Han passat un hivern plujós, estan descolorides-¿Com voleu que no ho estiguin, si el xino no en ven?-, recargolades sobre si mateixes, una mica avergonyides. O potser soc jo. Potser és el meu esperit, que les retira. Som tan socials, els humans!

Els llaços grocs desapareixen i reapareixen, de vegades surto de casa sense posar-me’l i ja tot sembla tornar a la normalitat coneguda i desmenjada. La repressió funciona com un rellotge, ja es diria que no en fem cap drama i que donem per natural els presos, l’exili i la prohibició d’un president votat. El rei es passejarà per Girona i li servirem uns plats exquisits, basats en la tradició que ell voldria arrasar.

Fa poc vam saber que el català havia perdut tres-cents mil parlants en deu anys. No sembla que la notícia hagi portat gaire gent a estirar-se els cabells. Estem per altres batalles que tampoc guanyem, i mentrestant anem perdent les importants.

EDICIÓ PAPER 16/02/2019

Consultar aquesta edició en PDF