ARA FA UN MES del referèndum. Arriba el sol temperat de novembre, el millor de l’any, amb tot el desplegament de matisos, les fulles, el bosc, el dessagnat dels cirerers d’arboç, la lluïssor de cabell jove de les glans.
Els psicòlegs diuen que és molt important recuperar la quotidianitat, no perdre-la. Fins i tot en aquesta batalla en què ens juguem les llibertats, la quotidianitat s’ha de mantenir. El neguit per estar a l’última, com si a cada moment ens hi anés la vida, les dotzenes de whatsapps cada cop que mirem el mòbil: tots ho vivim malament, la tensió és esgotadora i no ajuda a res.
Saber-ho no ho arregla. Com puc no pensar que si fa una setmana el president hagués convocat eleccions el catalanisme s’hauria dividit i Santi Vila ara seria el candidat del PDECat? Tot va anar d’un pèl. El president no es va rendir i ens van aplicar un 155 que, d’una altra manera, amb nosaltres dividits, hauria sigut arrasador. Van convocar les eleccions molt abans que no volien, i ara les farem servir de referèndum, i l’Estat no s’ho podrà permetre, té massa números de perdre unes eleccions. I sabem què estarà disposat a fer per evitar-ho.
Tenir por és racional. No havíem viscut mai coses tan lletges com la repressió de l’1-O i els presos polítics. No sabíem fins a quin punt la llibertat d’expressió concentrava totes les altres llibertats.
Cada dia miro de posar-me a la pell dels espanyolistes conscients i em pregunto fins a quin punt, per a la meva nació, jo acceptaria tanta tenebra. Em diran, com em diria jo mateix en el seu cas, que no és la nació, sinó la democràcia. Però sense dret d’autodeterminació no hi ha democràcia, ni aquí ni enlloc. Per molt que tanquis els ulls, ¿com pots conviure amb la repressió, és a dir, amb la llei del més fort com a argument últim? De què serveix, llavors, ser un humà?
Un professor m’explica que dilluns, després de la manifestació unionista, van trobar les parets de l’institut de Palafolls pintades. Havien saltat la tanca del recinte i hi havien pintat. “ Sí al 155. Puigdemont a la prisión. No al adoctrinamiento. Por una educación apolítica ”. Abans del referèndum també ho van fer. “ Viva la Legión. Viva el rey. Cataluña es España ”. A les parets d’un institut. La lletjor s’alimenta a si mateixa. Menjar-se les injustícies cada vegada més greus, la corrupció i la mentida, la monarquia, menjar-se el feixisme consentit, menjar-se la brutícia de les agressions físiques, assumir tot això. Em pregunto què en queda, ara mateix, d’Espanya i la seva cultura, en què s’està convertint, a quina quotidianitat ens porta.
